Escriptor
Obres, projectes i comandes

El lloc adequat pel teu títol

Introdueix el subtítol aquí

Articles d'Aigua Clara

Articles d'opinió publicats en la revista comarcal editada en Benassal "Aigua Clara".

Podeu llegir-los en aquesta mateixa pàgina, just a continuació.


Què voleu que vos escriga?

Ofereixc la meua experiència en el camp de les lletres per tal de realitzar l'escrit que siga necessari, des de biografíes fins a poemes. Si necessiteu algú que vos redacte alguna cosa o que  faja versos per alguna celebració, cap al final d'aquesta mateixa pàgina en teniu alguns exemples.

La infantesa salvatge

O silvestre, o feréstega, o què sé jo!

Buscava una frase curta que em servira de títol per poder parlar d'aquella manera en que ens vam criar, durant la primera dècada de la nostra vida i més enllà, la majoria dels que m'esteu llegint ara mateix. Això de segur!

La veritat és que no he sabut trobar un encapçalament que condensara allò que bonament expressaré tot seguit, perquè pareix que vullga parlar de la joventut de l'Amazones o de la fadrinalla d'avui dia, que també ostenta quelcom de salvatge (com sempre ha segut el jovent, i és bo que en certa mesura ho siga!).

L'altre dia, parlant amb mon pare, vaig caure en el compte de que ja no era tan jove, i d'això te n'adones quan veus que comparteixes més referents comuns amb la generació dels teus progenitors que no amb qui encara no té una cana. I la veritat és que dona un poc de vertigen i de fredat. Per sort, també té una vessant càlida, positiva o reconfortant, i és la que ens parla d'aquell vincle que ens uneix amb el passat més antic. La que es fa reconèixer-nos amb una cultura mil·lenària i ens dóna la potestat de poder transmetre la tradició a aquells que encara no s'afaiten.

Ara de seguida entendreu de què vos parlo.

Recordeu aquell temps no tant llunyà en que les noves tecnologies no eren el suficientment atractives o bé no estaven a l'abast de tothom? Quan passàvem les hores lliures fora de casa i on el millor complement per a la nostra distracció era el camp, malgrat la sobreabundància de joguines complexes i sofisticades de la qual hem gaudit tots?

L'exercici de comparar aquell mode de viure el temps de joc propi d'infants i adolescents amb el que s'ha vist els darrers deu o quinze anys em resulta ardu, per tot allò que no vull deixar-me en el tinter, i inquietant, en tant que em costa d'entendre cóm de distinta pot esdevenir una societat que no ha passat per aquesta experimentació contínua amb els misteris de la natura i els límits del nostre cos. No vull fer apologia de la nostra generació (ni tan sols podem parlar de generació, ja que el meu germà menor no ha conegut ja aquest món) ni dir que els nous usos del jovent son millors o pitjors. No caiguem en el maniqueisme. Tan sols vull reflexionar sense jutjar ni emetre veredicte, doncs el temps dirà on anem i nosaltres no som qui per llevar-li eixe privilegi a la Història.

Tal vegada hi haja també un biaix de gènere en el meu punt de vista, perquè sent fidels a la realitat, una cosa que s'ha d'agrair dels temps que corren és la demolició de les muralles entre rols masculins i femenins. Encara així, sé que sabreu entendre les meues paraules i reconèixer-vos en elles.

Encara no sé a hores d'ara qui ens va ensenyar a fer arcs, ni a caçar granotes, ni a tantes coses sense les quals la nostra més tendra joventut haguera segut insuportablement avorrida... Tal vegada en vam deduir el funcionament de la majoria, o ho vam veure fer a eixos que ja els començava a ombrejar el bigot. Siga com fora, amb les nostres bicicletes entre les cames per tal de poder eixir ben ràpids del poble, els camps, la natura i les ruïnes d'antics edificis eren el nostre parc, el nostre camp de batalla, el desconegut a explorar, i la nostra principal escola de vida.

Nosaltres som els darrers que vam fer massetges (tiraxines en deiem, també). De les clàssiques de forqueta de fusta i goma de cambra d'aire o de les més actualitzades, amb un coll de botella de plàstic i l'elàstic globus on hi posàvem el projectil.

Vam ser els últims en fer arcs i fletxes, aprofitant el que ens donava la natura i els residus de la nostra societat, tancant un cicle de més de deu-mil anys, que és diu prompte.

Fins i tot els més espavilats es construïen ballestes i escopetes de fusta, o canya, amb una goma elàstica, pinces, i amb una varietat de models indefinible!

Capturàvem i experimentàvem amb tots els bitxos que érem capaços d'haver, i amb tots els vegetals que creixen sobre la terra. Vam caçar granotes, gripaus, serps, escorpins... La majoria de vegades sense saber el risc real amb el que ens jugàvem la integritat.

Assajàvem la realitat dels adults construint-nos barraques de troncs, de canyes, de palets, i de tot allò que es sostinguera en peu, i ens estrenàrem en l'art d'aconseguir aliment, ja siga parant palletes o cepets als pardals o bé anant a furtar fruita del bancal d'aquell mestre o adult en general que ens queia més malament. I això que a casa en teníem la cistella plena!

I mai, mai ens vam queixar d'una ferida. Ans al contrari, eren medalles al mèrit. Cicatrius de guerra. No havia xiquet o xiqueta sense els genolls o colzes amb crostes, talls, arraps, o queloides d'antics esgarraps. U de cada tres amics es trencaven un braç o una cama en l'EGB o l'ESO, i era quasi una festa quan anàvem a signar-los el guix! Avui en dia (per sort?) no saben ni de quin color és la sang.

Fent honor a la veritat, però, no tot fou tan positiu ni romàntic, i les noves formes de distracció no incorren en aquests riscs i males praxis, malgrat tenir-ne d'altres igualment perilloses.

Entràvem en coves i avencs sense les mínimes garanties de poder eixir-ne. Ens posàvem en masos i cases en ruïnes, botàvem per damunt de les sénies i pous i pujàvem a muntanyes vorejant cingles de caiguda obligatòriament mortal. Fèiem maleses de tot tipus, algunes de molt cruels, i hi presumíem d'elles.

Lluitàvem entre nosaltres com si Déu no permetera que els xiquets es feren mal: ens acaçàvem a pedrades, amb fletxes i vares, i hem de donar gràcies a la providència com a mínim de conservar encara els dos ulls i la majoria de dents.

I una cosa certament vergonyosa: maltractàvem prou als animals. I d'això ens hem de responsabilitzar sense pal·liatius. Vam mutilar i matar gats de formes espantoses, gaudíem capant grills, traient caragols vius de la closca o cremant formigues. Vam apedregar pardals i fer fumar fins la mort a granotes i gripaus. Matàvem amb joia els benefactors dragonets a tir de rifle o torturàvem escorpins amb foc. Res d'això és de gratificant record, i ens hem de penedir de veritat. En això s'ha de reconèixer un punt positiu per al jovent actual, tant conscienciat.

Però a banda d'aquestes ombres (ara hi ha d'altres, també terrorífiques), a tots ens fa nàixer aquests records l'orgull rural d'haver segut els darrers infants salvatges i els notaris d'un món que internet i les noves modes ha dut a la seua fi.

Per tants bons i mals records com vos he fet revindre, no deixem mai de reconèixer-nos amb aquells que fórem i que encara som a dins nostre, i malgrat que els canviants costums pareixen situar la nostra tendra joventut en la prehistòria, alcem el cap i agraïm el regal que ens va fer el nostre temps.

Ningú com nosaltres coneix tant la natura, la terra, i d'on venim. Ningú com nosaltres, i els centenars de generacions que ens precedeixen, ha experimentat tant amb el que ens envolta, més enllà de les parets de la nostra habitació, de la cobertura del wifi o dels murs de la nostra casa.

Diuen que sols es pot estimar allò que es coneix, i nosaltres som conscients de primera mà d'allò que vam descobrir amb il·lusió en aquell període de la nostra vida on tots vam ser exploradors, inventors, enginyers i biòlegs.

Ningú com nosaltres sap estimar la nostra terra.

Ningú com nosaltres pot ensenyar a voler-la.

Francesc


 TRADICIÓ FURTIVA

Bon dia, companys!

Per tal d'escriure l'article d'aquest estiu em permetreu prendre'm la llicència poètica d'imitar l'estil de la llegenda urbana. D'aquelles històries que, per tal de donar-los versemblança, se'n diu tot just començar qui la va protagonitzar.

I malgrat que les relacions familiars tendeixen a ser cada volta en el món contemporani més i més limitades al nucli conjugal i paternofilial, en aquestes contalles de sempre ara rebatejades amb el mot cool de urbanes es sol traure a col·lació el cosí segon d'un amic nostre, un cunyat del nostre oncle-avi o la tieta d'una cosina tercera. Històries que mai han succeït i menys encara presenciat els narradors... O tal vegada sí? O tal volta n'ha segut ell l'actor principal i baix la capa de la còmoda llunyania mira de fer-se relativament anònim davant dels oients? Mai ho sabrem, i ací rau la màgia i l'atracció que des dels temps de la caverna ens fa respectar el silenci sagrat en torn a aquell qui s'autoproclama bard...

Jo tinc un cosí que té un amic a qui li agrada fer llata. Ja sabeu, cabassos, corda, llaces i demés estris de palma que s'arrelen en la nostra tradició des de fa mil·lennis. Doncs aquest desgraciat ha d'anar a trenc d'alba i mirant de no fer soroll, perquè com un guarda forestal o membre del SEPRONA l'enxampe arrencant una palmeta de margalló, de les poques que sol collir cada any per tal que la tradició heretada del seu avi no es perga, igual para de cap a la garjola.

Jo tinc un oncle al qual un cosí seu li contà que en el seu poble hi ha una dona que per tal d'esquilar dues matetes de timó amb el qual s'apanya per tal de guarir-se els refredats hivernals ha de fer abans un escaneig amb un dron de les immediacions des de l'aire per tal que ningú la pille en flagrant delicte.

Jo tinc un amic de qui val mes que no diga el nom, que s'espera a que es faja fosc per tal d'anar amb el cotxe amb les llums apagades a tallar una branca d'espinal per tal de posar mànec a una eixadella que ha heretat de son pare i per a la qual els mànecs de la cooperativa no aprofiten. I du la destral i el serrutx ocult en un doble fons del portamaletes del seu turisme perquè si la Guàrdia Civil li les encontra l'empaperaran per dur arma blanca.

Jo tinc una cunyada de qui diuen que té una tia que es vesteix com Rambo cada vegada que després d'una incipient ploguda ix a la muntanya a fer una dotzena de caragols blancs amb els quals condimentar una paella que fa el dia de la Mare de Déu. Pobra dona, que si l'apleguen a veure violant així la llei igual li demanen la cadena perpètua revisable!

Jo tinc un germà al que un cosí de la seua novia li va dir que son pare un parell de vegades a l'any para un filat a un abeall que té al bancal, per tal que no s'oblide aquella tècnica ancestral que tanta fam ha tapat i encara pot tapar en un futur cada volta menys llunyà... Doncs eixe pobre home du sempre damunt una botella de conyac per tal de, si de cas veu apropar-se a un agent mediambiental, engolir-se en un repent mig litre i tenir l'atenuant d'anar begut per a quan el duguen emmanillat davant del jutge.

Encara en sé mes, de llegendes d'aquest tipus (cap de les quals les he presenciat, òbviament...!) i com diria la veu popular: a quin temps hem arribat, que està mes perseguit per la llei fer un manoll d'espàrrecs que tenir un jornal de marihuana?

Per una banda se'ns demana des de part de les diverses institucions, de la ONU cap avall, que no abandonem l'àmbit rural, que és necessari mantenir certa població al camp que faja productiva la terra de la qual pot dependre la supervivència dels habitants del primer món en cas d'una crisi de qualsevol tipus, mentre que d'altra banda se'ns neguen les essències mateixes del ser de poble.

Cóm volen que sostinguem les tradicions si no ens permeten exercir-les? Cóm volen que estiguem còmodes entre mig de les muntanyes si no ens deixes aprofitar-nos d'elles respectuosament, com ho havien vingut fent els nostres avantpassats fins que la cosa se'n eixí de mare?

En les subtilitats està la diferència, i estic parlant sempre d'una explotació sostenible i intel·ligent del medi natural que ens envolta, no d'aquella gent que rapinya per damunt d'allò que sensatament va a consumir o que ens ho roba als demés per tal de vendre-ho a la ciutat i fer-se amb uns diners tan bruts de vergonya com les monedes de plata de Judes. És per culpa d'aquests darrers que tenim les lleis que tenim, però la legislació es cega, i qui la du del ramal també...

No es podria fer una excepció i jutjar-ho tot en el seu context? No es podria fer als habitants dels pobles, els que de veritat hi residim o que tenim eixa sensiblitat especial una mena de targeta o identificació que es permeta, previ un curs com el que ha de fer aquell qui vol tenir escopeta o treballar amb fitosanitaris, aprofitar amb criteri allò que creix en els nostres erms?

Fins i tot en l'edat mitjana i moderna tenim en els nostres pobles ordenances municipals legislant cóm i per a què es pot fer llenya del bosc, en quin cas està permés fer foc a la muntanya o quan comença i acaba la veda per anar a per certs recursos naturals.

Si fa sis-cents anys era possible, perquè no ara? Perquè no en un món on tot està mes controlat i hi ha mes recursos per tal d'exercir eixe control? No seria fàcil, doncs feta la llei, feta la trampa, però jo penso que valdria la pena córrer eixe risc. I que caiga tot el pes de la llei sobre qui transgredeixca aquestes normes, però que se'ns done l'oportunitat de mantenir viva una tradició de vida amb mil·lennis en el nostre bagatge.

Que per fer fer allò que amb estima i dolçament ens van llegar els nostres pares, avis i oncles no ens haguem de sentir com narcotraficants, violents o contrabandistes. Que se'ns deixe gaudir sencerament de la nostra ruralitat, com succeeix en altres llocs del món occidental. Que no se'ns force a tenir el pitjor de la realitat urbana (per l'absència de certes comoditats) i a no poder aprofitar el millor del context rural.

Un dia farem una quedada, si voleu, en torn a un foc hologràfic i cadascú contarà les seues pròpies llegendes rurals. De segur que tothom en sap un bon grapat i que, al final de la quedada, alguns ens traurem les màscares i confessarem, alleugerits de la vergonya primera, que no va ser el cosí llunyà d'una nora del nostre gendre qui va protagonitzar la truculenta historieta...

I com va dir aquell, qui vullga entendre que entenga.

Bon estiu!

Francesc  


Vita brevis, ars longa

Seria massa tòpic per la meua banda escriure un article nadalenc... Sé que a vegades ho he fet, sobretot pensant en el moment en que els lectors d'Aigua Clara anem a tenir aquest exemplar en les mans per tal d'impulsivament fullejar-lo i posteriorment deglutir-lo, article rere article. Però com sabeu abans de les festes són les vespres, i malgrat que aquest siga el número que associem al nadal en veritat quan se'ns ofereix l'oportunitat d'escriure-hi és en la tardor, novembre per més senyes.

I és que u encara no té el cos per pensar en torrons i bones intencions per a l'any entrant, però sí roman ben present l'empremta duradora que hi deixa en l'ànima la visita als cementeris el dia de Tots Sants. I és que els que tenim el privilegi de tenir avantpassats en diversos pobles del Maestrat solem fer per a estes dates un tour gairebé turístic arreu d'aquests fossars. Sobretot els que no ens resignem a perdre eixe lligam supra-corporal, diguem-ne espiritual amb totes les pretensions incloses, amb els nostres estimats antecessors.

Encara recordo vivament quan, de menut (el meu primer mort proper en la meua família fou el meu avi Paco de Benassal, quan encara tenia jo cinc anys) anàvem a visitar el seu nínxol en aquell lloc estrany, en quant a que diferent de tot el que havia fora de les tàpies, que em continua pareixent el cementeri de Benassal. Encara ara em segueixen eriçant la pell del cor aquelles manisetes que hi ha sobre la porta d'entrada a la part més vella del cementeri, on amb una terribilitat horripilant per a un xiquet d'abans de la comunió s'il·lustra el feliç moment de la resurrecció dels morts al final dels temps. Sempre m'he preguntat si l'artista va voler infondre esperança i no se'n va reeixir en absolut, o si des del principi va voler inspirar por i respecte per aquell moment previ al juí de Déu, però el cert es que eixa imatge de gent a mig podrir, esquelets i cossos descomposts alçant-se de les tombes d'un cementeri sempre em va fer témer, com en un macabre espòiler, que allò poguera succeir en qualsevol moment una volta penetrat el llindar...

Però el cert és que una vegada superades les atàviques pors infantils i ingressat en el món dels adults, cada vegada m'abelleix més fantasiejar en que eixa escena poguera esdevenir, com per art de màgia, i poguera parlar, una volta recoberts de nou de les parts blanes, amb aquells que em llegaren allò que em corre per dins les venes. I és que amb l'edat, cada vegada més coneguts, familiars i estimats acaben fet eixe mateix trànsit de passar per baix del llindar del fossar però amb els peus per davant.

No vull que interpreteu en aquesta manera de parlar una falta de respecte (rés mes oposat!) cap als difunts, sinó una manera plana i sense precaucions absurdes i puerils de posar la mort entre nosaltres, com a part substancial de la vida mateixa. La veritat és que en no més d'una generació hem passat de morir en les nostres cases i ser amortallats pels nostres més propers a industrialitzar i amagar el procés previ i posterior a l'arribada de la parca, tant per una comprensible comoditat com per una creixent por, que no respecte, cap al fet de perterir. No critico aquest canvi, doncs és fill del fluir dels temps i m'és del tot comprensible, però s'ha d'admetre que ha contribuït a desnaturalitzar la mort i a fer-la quasi una vergonya a evitar, un tabú amb el qual mantenir el menor contacte possible. «Que no ho veja el xiquet!», «Ai, filla, no vages a veure a la iaia...!». Quantes vegades ens hem trobat amb aquesta situació? En els darrers cent vint anys hem passat de dur als infants a les execucions públiques (tampoc calia, això) a amargar, amb arts de prestidigitador, el cadàver d'un estimat iaio que ha passat amb les millors atencions possibles a l'altre món.

Però fins que la costum no ho acabe bandejant, com estic segur que acabarà passant, el dia de Tots Sants implica visitar els cementeris, i l'encontre amb la lluenta làpida, les preguntes incòmodes i els plors incontenibles seguiran colpejant-nos eixa façana emblanquinada darrere la qual volem amagar durant tot l'any l'impossible d'ocultar. I serà un part amb dolor, qui sap si massa sagnant, quan la personeta s'encontrarà amb aquelles manises tremendes del cementiri i amb les dotzenes de familiars solmicant davant les despulles dels estimats, sense haver sabut mai encara què és això de la mort, expatriada de vida quotidiana com un dimoni de nom impronunciable.

Per Albocàsser i per Benassal, i si regirara pels cementeris de la redona segur que també, cares i noms coneguts, d'estimats amics i venerats avantpassats m'omplen de records i en fan reviure els bons moments amb ells, i em congratulo de poder tenir un lloc on fingir que estan més presents, quan el cert és que m'acompanyen tot l'any arreu d'on estic, i sempre em reconforten i noto presents. Fins i tot aquells a qui no he conegut personalment però dels quals sé el just per sentir-me suficientment orgullós.

Voltant pel cementeri de Benassal, on fa un any em va tocar acomiadar a la meua darrera avia, Carmen, no vaig poder evitar l'anar a la recerca de la pedra que oculta les despulles del mestre, de l'erudit que em va donar un model a imitar des d'adolescent. I és que no m'ho van posar fàcil, i la veritat és que ho agraïsc per la grata sorpresa que me'n vaig endur. La làpida de Pere Enric és austera, sense fotografia ni polimentació, sense brillantor ni artifici. La bandera reial per la qual tant va bregar i ens va llegar a tots els benassalencs, el seu nom sencer, ta li com sempre signava, i una frase en llatí, la llegua que tantes alegries li va donar: Vita brevis, ars longa : la vida és breu, però les obres son duradores.

Tan de bo de tots nosaltres, quan haguem fet aquest trànsit que pareix que estem destinats a fer, deixem darrere nostre un llegat pel qual puguem ser recordats i reviscuts, cada volta que algú encontre un escrit del nostre puny, que un amic relate una anècdota del nostre antic viure o que toquem amb la mà la freda llosa que porta inscrit el nostre nom.

Perquè la mort és part fonamental de l'existència, i perquè els difunts mereixen el nostre respecte i admiració, fem-los presents en les nostres vides. Si no amb visites al llit de mort o al fossar almenys sí amb les contalles dels amics i familiars. I sobretot en aquest temps hivernal en el qual abelleix més parlar i som més propensos l'espiritualitat...

I per descomptat, per als que ara em llegiu, bon nadal, també!

Francesc


Malcontents

L'altra vesprada una bona amiga meua em va citar, amb l'excusa de fer una cervesa, per mostrar-me una estranya moneda que havia trobat eixe mateix dia al bancal. Rovellada i completament desfigurada, ni tan sols la seua silueta retallada sobre la blanca tauleta del bar era perfectament redona. Amb fruïció la vaig començar a fregar entre els dits, per veure si li restava cert percentatge de metall inalterat, i no sense abans pelar-me les panxetes va començar a reeixir una efígie, un perfil reial gens principesc i un parell de grenyes soltes que amb prou penes aconseguien ocultar l'evident calvície que ni l'artista que hi feu el motlle s'aclarí a dissimular.

«Ferran VII !» li vaig dir com si haguera resolt un crim d'Agatha Christie. «El hermoso?» em va respondre l'arqueòloga amateur.

De seguida vaig comprendre que em caldria fer un esforç pedagògic a l'altura de les circumstàncies atès que amb qui compartia taula no comptava entre les seues virtuts amb la clarividència històrica. Sense saber molt bé com començar a relatar el final de l'absolutisme espanyol vaig trencar el crostó dur de la introducció històrica amb aquesta descripció: «Ferran VII va ser un rei que va defraudar a tothom.» I la veritat és que tampoc estava tan lluny de la realitat... De fet, els seus coetanis el van anomenar el rei felón, que no vol dir altra cosa que traïdor. Fins i tot va mancar d'escrúpols a l'hora de furtar-li la corona a son pare, el rei Carles IV quan Napoleó li va brindar l'oportunitat.

Ací a casa nostra fou un rei que capitalitzà moltes esperances després de la Guerra del Francés i més encara després del trienni liberal (1820-1823), tres anys en els quals el darrer rei absolut de les Espanyes es veié obligat a acceptar per la força de les armes la reinstauració de la constitució liberal de Cadis.

El Maestrat, volens o nolens era majoritàriament absolutista i partidari de l'antic règim. Reialistes quasi tots, com així es deien a ells mateixos. Furibunds combatents del liberalisme i de tot el que vingués a ser un canvi en la societat tradicional.

Però eixe epítet de reialistes ben prompte cauria en desús, sobretot després de que al recuperar les regnes del poder més despòtic i repressiu el rei Ferran VII no reinstaurà la Inquisició i s'amigà amb alguns membres del liberalisme més conservador. Per als antics reialistes fins i totel mateix borbó s'havia tornat un figa-molla, un pet que no havia passat de bufa com es diu mal i ràpid, i els de l'antic club de fans de Ferran VII varen passar a nomenar-se Malcontents. Sí, estranya paraula que en castellà es sol traduir per agraviados, malgrat que potser seria més escaient parlar de descontents. Encara així eixa paraula havia aplegat per quedar-se a l'hora de referir-se a una tendència política, i en el nostre Benassal de postguerra no era estrany seguir gastant la paraula malcontents per a referir-se a certa sensibilitat política que a mi em costa personalment d'enquadrar.

He escrit avui el mot malcontents en la capçalera de l'article perquè aquest estiu va a ser un brollador inesgotable de personatges d'aquesta categoria.

Amb el nou govern van entrar a la Moncloa junt amb Sanchez (no de Cotanda) un munt d'il·lusions, un cabàs d'esperances de la munió de partits i partidets que el recolzaren esperant que Pedro el deseado contentara a tothom qui havia estat assedegat de canvis durant el dilatat govern de la dreta estatal. Però des del primer dia, les cares llargues i el penediment han vingut sent la tònica habitual arreu dels programes dedicats al politiqueig. Ni catalans, ni valencians, ni bascs; ni Podem ni No Podem pareixen haver aconseguit rés de pes del messies hispànic. Jo encara espero veure un front popular de malcontents, doncs en aquesta península nostra pareix ser que uneix més el descontent que la il·lusió. I la veritat que no maquen els motius...

Per això mateix quan l'altre dia un amic meu, malcontent després de veure com les mesures estètiques i el gestos políticament correctes d'aquell a qui havia ajudat en les passades eleccions no assaciaven la seua gana de reformes, em vaig atrevir a donar-li un consell un poc bèstia però que ve a ser un remei infal·lible contra la proliferació de malcontentisme. Quan vages a votar a les properes eleccions (li vaig dir jo) vota un poquet més a l'extrem de qui vols que governe. Si eres de centre-dreta, vota a la dreta feréstega, i si eres de centre-esquerra vota a l'esquerra radical, perquè en el cas de que aplegaren al govern es moderarien tant que aplicarien sense més remei les polítiques de centre que vols aconseguir.

Com veieu al meu consell li falta un eixem de sensatesa i maduració, però és per ara l'únic que se m'ocorre per acabar amb la frustració malsana de l'entranyable i ancestral malcontent que havia en algun ventricle del nostre coret...

Que l'estiu no us desenganye!

Francesc


Festera

Ser l'únic dolçainer en actiu del Maestrat muntanyenc t'envolta d'un exotisme que a la gent de la plana no deixa de resultar, com a mínim, curiós. Aquesta condició de rara avis m'ha permés sempre, per allò de que els santets de fora fan més miracles, entrar en certs cercles del folklore i del món de la tradició que d'altra manera ni se m'hagueren obert ni tampoc potser m'hagueren interessat mai...

Per posar sols un exemple, aquestes festes de la Magdalena de Castelló, festes fundacionals de la ciutat on en pacífica ocupació reivindicativa la gent dels pobles ruralitzem en la mesura del possible la gran urbs, he pogut formar part de l'atrezzo més castellonero que pot existir, de la quintaessencia magdalenera: anar damunt d'un carrumato tocant la gaita. Sí, sobre un d'eixos remolcs de muleta que, durant una setmana a l'any i com per encanteri de la fada de la Ventafocs, es converteixen de polsós estri agrícola en glamurós monument al kitsch.

I just era el 8 de març d'aquest 2018, dia que espero que es recorde per ser un de tants principis de l'alliberament de la dona i no pels comentaris retrògrads de l'actual home (i dona) de les cavernes.

Anava jo tocant la dolçaina en el balconet de l'alqueria mòbil quan, sense ni tan sols haver reparat abans en això, passàrem pel mig de la marea morada, que omplia de gom a gom la Maria Agustina... Així, de colp, vaig apretar els llavis, vaig inflar el lleu i em vaig marcar una muixeranga, en ofrena a tanta dona lluitadora que llavors també a mi m'inflamava d'orgull, fill de dona com sóc. Va ser tot el que vaig poder contribuir des d'aquella andròmina que avançava al deu per hora cap a la tempesta esgarradora de la mascletada.

Sols tornar a posar la vista a dins del carrumato, enrogida per l'emoció i l'esforç, els meus ulls donaren just en la fotografia de l'antítesi d'allò que havia pogut gaudir instants abans amerat de morat. Allí, com si tot aquell clam ciutadà de dignitat i justícia no poguera penetrar l'escut de coentor magdalenera, la fotografia d'una (o vàries, però tant paregudes que les feia indistingibles) gaiatera, reina, dama, Violant o el que fóra, regia aquell recinte de xapa i pintura. I jo em preguntava, i em pregunto encara: també serien xapa i pintura aquelles samarretes morades dels milers de dones, i menys d'homes, que coetàniament regaven els carrers de Castelló? Cóm pot una societat, una ciutat o una província si voleu, bolcar-se en una reivindicació tan digna i plena de seny, i alhora identificar-se tan plenament en unes festes populars on el paper de la dona és el mateix que el que té una murciana en una balconada?

Dones i aquelles que ho seran en no massa anys que van a estar tan estàtiques, somrients i mudes durant les celebracions com les seues representacions en cartells, llibrets i pins. O és que la hipocresia, mal que aborreixc personalment per damunt de tots, ha niuat en tots el nostres cors i ja no sabem identificar-la i perseguir-la?

I no, no és cosa sols de la capital de la Plana, Déu mos guard! Ací dalt tampoc estem lliures de pecat per tirar la primera pedrada... O a cas les nostres reines i dames no acaben sent estereotips de la més rància feminitat masclista? Xiques ben empaquetades amb cel·lofana, lluentes; regals per als ulls d'aquell qui sols (o sobretot) espera d'una dona que siga just això, una cosa bonica?

No vull entonar tampoc el meu renec furibund contra aquesta manera de celebrar la festa, doncs encara que en el fons puga estar en desacord s'ha de reconèixer que després d'un parell de generacions o tres actuant d'aquesta manera durant les festes podríem dir que ho duem ja en el nostre ADN. Què serien d'unes festes d'agost sense reina i dames? No, no em respongueu, doncs d'això ja en parlarem un altre dia. Però almenys s'hauria d'admetre que nosaltres també arrosseguem eixa concepció inconscient de la dona com a símbol de bellesa i passivitat després de mil·lennis de patriarcat imperant.

No seria més de trellat que, si volem posar a la dona al centre de la nostra festa mirarem també de potenciar altres aspectes que no foren el merament estètic i estàtic? Que la dona tinguera un protagonisme, si és que és això el que es persegueix, a l'altura dels nostres temps?

Jo no tinc solucions per a rés, habitualment, però sí centenars de preguntes i de contradiccions que m'agrada comentar ací entre amics. Si almenys serveixen aquestes línies com a un revulsiu que incite a pensar, ja estic content.

Bon temps i bon hora s'albira..!

Francesc


ELS AMOS DE LA MUNTANYA

Vos he de confessar una cosa: sóc un enamorat de les recreacions històriques.

Jo mateix participo en algunes, i és dels moments de l'any en que millor m'ho passo. De fet fins i tot m'han concractat alguna volta, pel qual el plaer encara és major. He fet de mesolític, d'iber, de medieval, i d'un grapat més d'èpoques i contextos diferents, i ha aplegat el moment en que tinc quasi més roba d'època que de la d'ús corrent. I em dol en l'ànima, cregueu-me, no haver pogut assistir, participar i actuar de la nostra festa benassalenca, de la Fira d'Oficis, per motius laborals... Tan de bo puga ben prompte interpretar el paper d'aquells que em precediren en aquest poble on afondo les arrels.

Ara bé, hi ha una recreació històrica que no em puc perdre cap any, ni tan sols volent evitar-la. Un autèntic retorn del passat, en les que les portes del temps s'obrin el dia del Pilar i es tornen a tancar per a Reis. I no hi ha cap recreació històrica, per molts mitjans que tinga el grupet encarregat de portar-la a terme i per molts efectes especials que vullguen emprar que li aplegue a la sola de les espardenyes a la que tots els dels pobles assistim durant estos tres mesos.

Amb centenars d'actors representant un paper pel qual fins i tot paguen (i no poc!) no hi pot haver cap persona que siga aliena a aquest retorn dels temps més foscos de la nostra història. Temps en els quals una minoria armada exercia la seua voluntat per sobre dels llindars de la llei, fent escarni d'aquesta.

Resulta completament impossible no esdevenir-hi espectador, o fins i tot actor secundari, si vas a donar una volta pel camp, a treballar en l'agricultura, o a intentar perdre't pels nostres paratges més recòndits i especials.

En l'època històrica actual, en la qual per qualsevol iniciativa noble o pel lliure exercici de la teua voluntat política pots anar de tos a la presó, pareix mentida que durant tres mesos vaja per la muntanya gent armada amb eines únicament dissenyades per matar disposats a no fer cas de les mínimes normes de seguritat/convivència/civisme. I no estic generalitzant en absolut, ans el contrari: em referisc a cert tipus de caçadors, el quals abunden més del que deuria, per als quals l'alçada de la veda significa esdevenir els senyors absoluts del terme, els amos de la muntanya, i els reis del camp.

Com els més rancis señoritos andalusos, es passegen amb l'arma muntada, carregada, i a punt per fer foc, amb mig porró de vi al ventre i el carajillo encara escalfant-los l'esòfag.

Pel mig de camps de conreu, on els antics serfs de la gleva arrepleguen el fruit del seu esforç anual, es passegen xafant les collites, amb la mirada alta, sense cap tipus de rubor, mentre la seua ment obsessionada sols pensa en tombar una au, siga la que siga i estiga on estiga.

Aquells que apuren als gossos fins que, cansats i vells, són executats amb crueltat. Aquells per als que la cacera ha deixar de ser aquell sagrat privilegi que tenim els humans, aquella responsabilitat exquisida amb el medi, i ha esdevingut l'excusa menys justificada per als grans esmorzars, la violència gratuïta i la satisfacció d'algun complexe mal assumit.

I vos parlo jo, qui ha tingut problemes seriosos amb gent del meu entorn per defendre a capa i espasa la cacera tradicional, sempre dins uns límits estrictes. Jo, que admiro els caçadors de tota la vida (en ma casa hi ha), dels que caminen molt, cacen poc, i consumeixen el fruit del seu esforç com una comunió sagrada amb la natura. Jo, que ara mateix em guanyo la vida parlant de caceres, d'aquelles pintades en els santuaris rupestres als que tant estimo i on quasi rendisc culte.

Però és que aplega el punt en el que u n'ha vist tantes i tan grosses, que no entén cóm és que algú no posa fre a tant de llibertinatge i a tanta irresponsabilitat. Jo mateix m'he vist atrapat en mig d'una batuda de senglars improvisada, o m'han plogut perdigons al cap plegant olives, o he estat en mig de foc creuat mentre a pocs metres del cap xiulava el plom. Per no buscar llunyans exemples, no fa ni dues setmanes que, treballant a la Valltorta, lloc vedat per a la cacera, vaig veure caçar i aparellar un seglar just als peus de la Cova dels Cavalls. El mateix dia, per la vesprada i en el mateix barranc, vaig presenciar el tiroteig amb rifle d'una cabra, lloc on l'activitat cinegètica està completament prohibida.

Fins i tot en algun abric amb art rupestre es veuen les taques del plom, mostra d'algun impacte de projectil fruit del poc seny d'un d'aquests bèsties de l'escopeta...

I jo em pregunto: aquesta gent ho fa per desconeixement de les lleis i reglaments o ho fa a realment posta? Tant si és per una opció o per l'altra em senc igualment d'aterrat.

No estem parlant d'una opció política, de gènere o nacional, no parlem de coses metafísiques o del sexe dels àngels, parlem d'armes de foc. De canuts de ferro que escupen plom roent, de ferramentes de matar. I que hi haja gent a la qual la seua obsessió malaltissa per llevar vides el porte a subvertir la llei a risc de la integritat física d'aquells que també usem, treballem i vivim en la muntanya, és una cosa que em posa els pels de punta. M'esmussa l'ànima pensar que eixa gent, eixa minoria selecta del noble gremi de caçadors als quals respecto encaridament, fa de l'escopeta l'instrument de martiri de la nostra natura, de les nostres lleis, i possiblement d'aquell qui (oh agosarat!) té la temerària idea de passejar-se per les seues muntanyes. A eixe tipus de gent, vergonya dels demés caçadors, els veureu amb l'arma carregada pels camins, xafant bancals i entrant en vedats de cacera, disparant falcons i tallant caps de cabra, doncs l'únic que per a ells importa és fer morts i trofeus. Rés més.

A mi i a tants coneguts meus, que per portar un ganivet o navalla a sobre per als usos del dia a dia ens han dit violents o fins i tot ens ha pres les autoritats eixa fulleta amb mil usos, voldria que ens explicara algú si no hi ha més delicte en tot el que abans he comentat, així com en moltes més coses que se m'han quedat al tinter...

L'època dels privilegis no ha de tornar mai. En tot cas cal recordar-la en alguna recreació històrica, lúdica, per rememorar en què es pot convertir l'humanitat quan una minúscula minoria es creu en el dret de xafar els drets més bàsics de la resta de gent. I ací parlem de pólvora i sang, no de paperetes.

Bon nadal, amics!


 Novel·les pastorals

No sé si recordareu, de quan donàveu literatura castellana sobretot, que havia un gènere certament curiós anomenat així, novelas pastoriles. Jo personalment el tinc molt present en els meus pensaments ja que hi recordo passatges de tan al nivell surrealista que penso que m'han marcat fins i tot en la manera que tinc d'escriure. Per exemple, hi ha gent que llegint les meues històries em comenta amb certa estranyesa que a vegades traga parlant a gent del poble, vulgar en podríem dir, amb paraules més o menys sofisticades i d'una forma polida, com si s'elevaren per sobre de la resta de paisans i els haguera aparegut a sobre el cap de forma miraculosa la flama de l'oratòria. Com renegant del parlar baix i barroer de la gent del carrer o del camp. I això, companys, és un residu que han deixat en la meua ment les dites novel·les pastorals. En elles (per si no en teniu ara cap present en el cap vos recomano la Galatea, del celebrat enguany Cervantes) els protagonistes son pastors, gent que va amb la rabera amunt i avall tot el dia, i que maten el temps parlant del concepte de l'amor en grandiloqüents termes, de metafísica, de la immortalitat de l'ànima o del sexe dels àngels, si ix a col·lació. Usualment es tracta de gent sense estudis, de rústics masovers que sovint viuen en cabanes i que passen mitja vida dormint al ras, i això és el que crea eixe meravellós contrast. Contrast que ha atret lectors i erudits des que s'inventà el gènere en l'antiguitat clàssica però sobretot en el renaixement, on durant el segle XVI hagué pocs escriptors que no el cultivaren, ja siga baix la forma poètica de les èglogues com la de la pura novel·la. No manquen en aquestos relats, a voltes, gent de lletres, estudiants o prínceps que abandonen la seua vida anterior, insípida, i que en un vot de proto-hippisme busquen la companyia dels autèntics pastors per tal de conèixer la vertadera vida i les seues pulsions més naturals, més lliures. Però son ells qui, de forma voluntària, es barregen amb els pastors per experimentar, no forçats per una necessitat econòmica. Al mateix Quixot li aplega a passar en un dels capítols amb més suc, per a mi, d'eixa mena d'enciclopèdia que escrigué el manco.

L'altre dia treballant, i per això escric avui sobre aquest tema tan allunyat de les usuals conversacions diàries, em va venir de cop un record vívid, com un dejà vu, dels meus anys d'escolar. De quan el professor ens feia llegir aquells passatges que ens produïen rialles entre nosaltres i ens feien fer carasses, fins i tot al mestre, al imaginar a pastors parlant acaloradament com si estaren en l'àgora d'Atenes i no dient prita, ma cabreta! Putes, males putes, que només mengeu de llepoleria!, i llençant pedres com a punys.

Treballant com estava aquest diumenge en una granja amb vora sis-centes cabres, exhaust per la calor i el sobreesforç que fa que la palla i fem en suspensió se t'adherisquen en la suor que t'apega la roba al cos, no vaig poder sinó riure'm literalment i a soles de cóm és la vida. De les voltes que pega.

No hi ha faena indigna i aquesta encara menys, doncs quasi tots mengem carn i formatge i d'algun lloc han d'eixir, però em va fer reflexionar com d'entre tots els records que m'hagueren pogut venir a la ment en un moment així, de cansament fort, em veniren els diàlegs d'algun pastor de Garcilaso.

I és que vaig entendre que, si en algun moment de la història les novel·les pastorals hagueren pogut ser una realitat, aquest moment era just ara. Mai abans tanta gent de lletres o de números, estudiants d'universitat o de qualsevol tipus d'acadèmia en que es treballa amb l'esforç de l'intel·lecte s'havien vist abocats a treballar en tasques per a les que no haguera calgut estudiar més enllà de l'educació bàsica obligatòria. O ni això. Que per a ser pastor, paleta, llaurador, netejador de hotels, rentaplats de restaurant o agranador de carrers no calia trencar-te les banyes estudiant dia rere dia, nit rere nit, tastant tantes voltes els límits de la teua ment i sofrint el vertigen d'haver de posar el teu cervell a prova constantment, de forma rutinària, durant dècades. Que per a viure com els teus avis no feia falta cremar les esperances d'una família durant dues generacions.

I sort que em va pegar per riure'm de mi mateix i acceptar la ègloga o pastoral que estava vivint, com esteu fent cada dia tants de vosaltres, perquè sinó haguera valgut la pena deixar els estris al terra, obrir les portes i fugir a la muntanya en un intent d'imitació de vida també de novel·la però menys edificant.

I és que de la frustració, el mal d'aquesta segona dècada del segle vint i u, encara no estem vacunats.

Tal volta l'humor en siga la prevenció i la cura, el riure'ns de nosaltres mateixos mentre fem el possible per tirar endavant i somiar futures oportunitats que es fan massa d'esperar...

Tal volta si revisqueren ara aquells autors antics que es delectaven escrivint novel·les pastorals, buscant despertar l'atenció del públic amb aquella dicotomia estrafolària de presentar pastors desarrapats parlant com la flor i la nata de la caterva dels filòsofs i pensadors clàssics, farien ara obres un tant distintes veient com finalment els estudiosos han esdevingut pastors i no queda faena manual, baix del sol o on siga, que no haja estat colonitzada per llicenciats, doctors o diplomats.

Possiblement i vist el vist ens parlarien de ciència ficció contemporània, i farien excel·lents i destarifades novel·les parlant de com els estudiants de magisteri donen classes en escoles, de com els biòlegs investiguen els orígens i motius de la vida i de com els que s'han format per a ser pastors o agricultors, al cap i a la fi, poden viure també del seu treball, perquè ni aquestos tenen garanties de poder aconseguir-ho. Però això serà quan els grans escriptors renaixentistes tornen a nàixer, si se'm permet el joc de paraules.

Fins llavors sols ens queda pastorejar, llaurar, fregar o servir, com d'altra banda s'ha fet durant centenars de generacions. El que sí que no van poder fer els nostres ancestres és disposar de la formació que miraculosament tenim ni dels milers, sinó milions, de llibres al nostre abast. Llegim, doncs, aquest estiu, distraguem-nos i formem-nos per a eixe món tan distint al contemporani que tard o d'hora ha d'aplegar. A l'ombra d'un tractor o en l'habitació de les graneres.  


La llenya escalfa dues vegades

Ja ens tornem a encontrar els tres: l'hibern, l'Aigua Clara i el foc de llar.

I és que no hi ha millor manera d'afrontar aquestes gelors penetrants que amb el batí i una bona soca transformant-se en calor, brasa i llum. Si és de carrasca, d'ametler o d'olivera poc importa a l'hora de gaudir de la seua escalfor i deixar-se seduir per l'ondulant claror groguenca, encesa com un sol.

La veritat és que en els pobles som aliens a moltes de les misèries que des de sempre han fuetejat als habitants de les grans ciutats, i a voltes ens costa posar-nos en la pell dels més desgraciats urbanites. Tal vegada per això els pobletans hem cultivat aquesta imatge, estereotip que a uns escau millor que a altres, d'insolidaris, clànics i mancats d'empatia vers la gent de la city.

Del que vull parlar avui en diuen ara pobresa energètica, però no és més que una de les cares de la POBRESA, en majúscules.

Ja deia el meu avi, així com em consta que diuen tots els avis del nostre entorn, que a molta necessitat de diners contants i sonants que hi haja no s'han de vendre mai tots els bancals. Això qui en tinga, clar! I és que en les pitjors crisis que ha sofert el nostre país la majoria de la gent dels pobles ha pogut suportar amb menys patiment les mancances d'allò que a les ciutats sols es pot aconseguir amb moneda.

Lluny queda el darrer moment en que aquesta veritat fou posada a prova, en els moments de la misèria més absoluta posterior a la darrera guerra civil, però ara pareix que d'una manera o altra, més directa o més vetlada, tornem a encaminar-nos cap a una situació de humilitat generalitzada en quant a l'econòmic que ja es va cobrant des de fa diversos anys el macabre delme i la brutal primícia.

Els humans tenim dues necessitats físiques bàsiques, sense les quals la vida és impossible: l'alimentació i el manteniment de la nostra temperatura corporal per damunt d'uns mínims. I en mancar els diners és just en aquests dos punts on tard o prompte acaba incidint la dissort amb més virulència. I és que sense una font d'ingressos justa, en una gran urbs, ni es menja ni hi ha tampoc llar. Ni manera d'alimentar-la, això és obvi.

Aquells qui estem acostumats a tirar mà del rebost que son els camps, els horts i els boscs no podem imaginar què seria de nosaltres sense els bens, pobres en aparença, que ens subministren. I creeu el que vos dic perquè des de fa uns anys visc en les afores d'una ciutat i veig en la gent que m'envolta, i no sols a través dels informatius del migdia, el privilegi sovint mal d'entendre que tenim la gent de poble quan hem de combatre el fred.

Qui no té un bancal on es seque algun arbre, un bosc a prop on fer llenya d'una branca caiguda, o un camp on es puga salvar algun tronquet per a omplir l'estufa?

Ací en la capital, si vols escalfor paga-la. I no dic ja si t'abelleix un grapat d'ametles, avellanes o un barralet d'oli, perquè ja pots amanir el talonari o empenyorar un ronyó.

A vegades, no sabem valorar el que tenim, i malgrat que ens puga parèixer que un bancal no és més que pobresa, treball i maldecaps, molta gent de la urbs donaria tot el que té per poder tenir, a menys d'un quart d'ora de casa, un lloc d'on poder omplir el llenyer i un rebost on poder replegar cert percentatge de la seua despesa setmanal.

La llenya, com tot en el camp, costa de fer. Es sua, en maleeix, t'arrapes la pell i fins i tot algunes voltes acabes veient sang, però rés que no s'oblide quan es fa cru l'hivern, quan compensa tot el patit i s'empetiteix fins ni tan sols recordar-se comparat amb el gaudi de l'ancestral calentor del voraç foc.

Però als que vivim aliens al que representa la vida diària en una gran aglomeració humana ens costa enormement entendre, en moltes ocasions, com és que hi ha gent que ara mateix està emmalaltint i alguns d'ells fent la pell en darrera instància ja siga per no poder garantir-se una temperatura suportable en la freda estació o pels accidents que se'n deriven d'un ús precari i desesperat de mitjans no recomanables.

I jo penso: quant de sofriment s'hagueren estalviat tantes famílies d'haver tingut una llar i un piló inesgotable de llenya? Famílies i individus que no poden pagar el gas, ni la factura de la llum, i que a sobre no poden fer anar una llar per no tenir-la i per no disposar de combustible. Sí, d'eixe combustible que solem cremar al mig dels bancals després d'esporgar per a desfer-nos d'ell, del que a voltes deixem podrir sobre una paret o en un marge erm perquè tenim millor llenya, o del que solem menystenir per poder pagar una alternativa més moderna, còmoda, però prou més cara.

Quan faig llenya, amb la que òmplic quan pujo al poble el portamaletes del cotxe i alguna vegada els mateixos peus dels seients, penso sempre en la gent que no té el privilegi de suar el mànec de la destral ni de rabiar amb eixa rama que pareix que haja vingut al món per tal de reptar la teua capacitat destructiva. Penso en la sort d'haver nascut ric en recursos i en la de saber com aprofitar-los perquè, creieu-me, ací està la clau. En saber què es té i saber com usar-lo.

El meu avi solia dir que la llenya escalfa almenys dues voltes, quan es fà i quan es crema. I malgrat que la primera escalfada no siga la majoria de vegades desitjada, ja voldrien molts poder-la sofrir. Perquè amb el subsegüent premi que se'n deriva no hi pot haver res del que queixar-se. Sinó tragueu el cap per l'escotilla i percateu-vos de quanta gent no pot ni tan sols experimentar-ho.

Ací, en el nostre mateix país, a una hora de casa.  


Un segle per a res

Disculpeu si em llegiu de bon matí, just al acabar-vos d'alçar del llit, perquè no seria la meua intenció contagiar-vos el meu pessimisme galopant. Però el cert és que després de reflexionar en torn al centenari del "descobriment" (millor dit divulgació) de les pintures rupestres de la Valltorta, pioneres en quant a la posada en valor de l'únic element de la comarca considerat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, comprovo que per a quasi res han valgut cent anys d'estudi, de treball, de lluita i d'esperances truncades. Que, a voltes, m'assalta el dubte de què haguera passat si mai s'hagueren donat a conèixer, si encara estaren protegides únicament per la malea, els cingles i el misteri... Tal vegada poc haguera canviat, almenys pel que fa a la vida i el sentiment de la majoria de gent que, pel fet de haver-nos tocat la sort de nàixer i créixer en aquesta terra, hi som el seus potencials guardians i coneixedors.

I vos escric ara, just a l'inici d'aquesta celebració buida, de mera aparença, d'arròs i tartana i de bufar en caldo gelat...

Cada dia que m'aplega un wassap, veig un cartell, llisc una columna d'un diari, o veig un esdeveniment de facebook que parla d'aquest assumpte, em poso un poc més mal, i la ira se'm menja per dins al constatar com, una volta més, els nostres polítics no em van a defraudar en eixe afany per contribuir a la depressió nacional.

Quan veig els diners que es gasten dissenyant logotips, mudant-se per a eixir ben templats a les fotos d'inauguracions eixutes de contingut, i per a fer veure que treballen per uns ideals i una ciència que com a bons talibans culturals s'entesten en ignorar, em pregunto: de veritat valia la pena tot el bo i tot el roín que va passar del 1917 cap ací? Perquè no oblidem que va ser l'espoli i degradació conscient que es va desencadenar a partir de la divulgació de les pintures rupestres mesolítiques el que va precipitar la protecció física dels recintes amb art llevantí, massa voltes tancats massa tard, quan la meitat del mal ja estava fet.

Tenim un Museu de la Valltorta a Tírig que ni es renova, ni s'actualitza, ni se li fan les més bàsiques obres de consolidació quan una gotera amenaça en destruir un espai pensat per a la divulgació i el gaudi del nostre passat més remot. Un Museu creat, per cert, per a ser el centre de comandament de innumerables expedicions arqueològiques comarcals que, per falta dels miserables quatre duros que costen, a penes van veure la llum allà quan Aznar duia el bigot espés. Museu que fa un any que no té director i que va restringint a poc a poc el nostre dret a visitar les desenes d'abrics i jaciments que l'envolten perquè la Generalitat Valenciana nega que es contracte a ningú nou. La mateixa Generalitat, progressista i a l'avantguarda de la cultura, que li xoquen tant les fotos de pactes, les declaracions grandiloqüents i les portades de periòdic.

Les mateixes entitats públiques (no m'importa si es diuen Europa, Gobierno Central, Generalitat o Diputació) que han tirat la tovallola en quant al projecte de consolidar la Montalbana i els jaciments rupestres que la circumden com a un centre d'interpretació de l'obra que amb tanta magnificència realitzaren els xamans de les vores de la Rambla Carbonera. Una Montalbana que plora la mort d'Eugenio, amic meu i de tants com jo, que ha segut la meitat del que ha vingut sent la divulgació i estima per la Cova Remígia des de fa tantes dècades... Una Cova Remígia ara òrfena, la quan no pot ser visitada com es venia fent desde fa més de 80 anys, eixint del mateix mas on la nissaga d'Eugenio ens ha fet d'amfitrió durant dues generacions, i que per tal d'obtenir el permís per accedir-hi i que t'hi acompanyen quasi s'ha d'emplenar un formulari i presentar una instància amb credencials. Com passa també, per cert, en la resta d'abrics amb art rupestre on fins fa res jo mateix hi feia habitualment de guia, al llarg de quasi 8 anys, amb el vist i plau de la direcció del Museu de la Valltorta i de la Generalitat.

No cal que anomeno, per suposat, el Racó de Nando del nostre poble on tenim, segons la meua experiència que no és curta, les pintures potser millor conservades de tot el País Valencià. A ella sols hi va aplegar una ajuda per tancar-la amb barrots. Vaja, el barrots, la mula que els carrejava i el meu avi Paco que la va instal·lar.

Cóm voleu que m'animo, al veure com no sols anem reculant en el nostre dret a visitar-les amb les majors facilitats (cosa a la que estan obligats moralment les entitats que les gestionen, doncs ser Patrimoni de la Humanitat vol dir que és de tothom i tothom hem de tenir garantit el seu gaudi personal) si comprovo que en cent anys l'únic que s'ha fet ha segut aparença, promeses incomplides, cíclics i reciclats titulars de diari amb fotos de looks passats de moda, i obscuritat?

Per què els nostres alumnes, els xics i xiques de les nostres escoles i instituts ixen del sistema educatiu sense saber quin és el tresor més preuat de la seua comarca, arqueològicament parlant? Perquè després de 100 anys, de prestigiosos estudiosos que passaren per elles i d'esforços de gent sense recursos que maldà per garantir que es conservaren no tenim la majoria de comarcans una idea clara del valor que tenen eixes ratlles de les rimanses, com molts defineixen?

Quan veig aquest panorama, aquest anar a menys pel que fa al coneixement i divulgació d'allò que més hauríem d'estimar, aquest menyspreu conscient de qui instrumentalitza celebracions de suro, sols em ve al cap una frase que vaig llegir fa anys en una tira còmica: que Déu ens done paciència, perquè com arribe a donar-nos força...

Francesc


CAMPANADES A MITJANIT

O millor dit, "Per a qui doblen les campanes".

No, companys, no m'he tornat un geni del cinema clàssic ni anem a fer crítica literària. Senzillament que volia començar l'article amb un poc d'humor, permetent-me aquest joc de paraules (de títols, vaja!) per a un tema que personalment no me'n fa cap, de gràcia.

Jo soc un amant de les campanes. Un enamorat reincident des de la més tendra infància, quan ja des del carret i sense saber ni dir com s'anomenaven les assenyalava i em quedava mirant-les, encisat, mentre tocaven. Justament l'altre dia, una tia meua em recordava que la primera paraula que ella em va sentir pronunciar va ser justament "batall". Diguem que si no ho porto en la sang, almenys ho vaig mamar amb la primera llet. Vaja per davant, doncs, la meua consideració més entranyable cap al bronze batut.

Per un altre cantó, hi ha un argument més racional, més fill del meu currículum, que fa que aprecio enormement la conservació d'aquests elements. Sense cap lloc a dubte, la campana és l'instrument més antic que conservem (hi ha en la nostra terra algunes amb més de 700 anys!) i que podem saber exactament quin so feia centenars d'anys arrere. Això no passa en d'altres artefactes sonors, que per la seua complexitat o per la natura menys constant dels elements amb que es construïren han tingut que ser restaurats amb els anys o bé han desaparegut per a sempre. Escoltar el toc d'una campana és fer un viatge a través del so a un mon que ja està sord... i mut!

Fetes aquestes consideracions, que van més enllà del políticament correcte doncs ho senc amb el cor, entraré en el motiu que m'ha fet escriure aquest article, motiu que anava postergant per a quan el "problema" en qüestió fora més universal i evident: la tortura de les campanades nocturnes.

Podria tractar-se ben bé d'una perversió digna dels museus de la inquisició i no vaig a mudar la paraula, perquè penso que escau perfectament en la meua apreciació i donat que açò és un article d'opinió, puc parlar obertament. I encara dic més: una tortura sense sentit, doncs no es vol obtenir rés amb ella.

A l'estiu, la gent que viu desperdigolada per eixes ciutats de Déu torna als seus ancestrals pobles, a la pau, a la tranquil·litat, al bon menjar, a la fresqueta nocturna... i al vetlar les nits comptant batallades. Taaaanc, taaaanc, taaaanc... (per a mi sonen així a Benassal) o toooom, tooooom, tooooom en la versió bocassina. I l'hora més punyetera son les dotze, si demà treballes i t'has gitat prompte. Vint-i-quatre martellades al cervell, amb l'agreujant de l'interval de cinc minuts d'engany mut, que fa que quan tornes a agarrar la modorra et recorde la tretzena campanada, com feien dir a l'orelleta dels militars antics quan entraven victoriosos en Roma, "no ets un deu, baixa dels núvols". La una de la nit és tolerable, així com el primer toc de quarts de totes les hores, però la magnitud creixent de les hores va crispant-te poc a poc, quart a quart, hora a hora, fins que acabes amerat en suor de tan de rebregar-te pels llençols (els quals no recorden ja quin és el seu lloc) exhaust de ballar la dansa que fan els cucs de viver (si algú ha parat cepets que ho recorde) quan se'ls pessiga en l'aramet. Aquesta fina ironia, aquest humor sutil i simpàtic el pots fer sols en ser demà, quan a base de dutxes fredes, cafés i cabòries tornes al mon dels vius i mires d'auto-enganyar-te i considerar sols una anècdota el que veuràs repetir, com el dia de la marmota, nit rere nit... Durant quant de temps? Si tens la sort de viure al poble, durant tota la vida. Fins que burlescament repiquen la notícia del teu traspàs, orgulloses d'haver-te robat el repòs durant milers i milers de nits.

Creeu, sincerament, que en ple segle vint-i-u (i en el segle vint també, que carall!) fa falta que un tros de bronze de centenars de quilos, pujat a la punta d'una torre, et perfore els timpans cada quart d'hora per a recordar-te quina hora és? Que no som ja prou esclaus del temps com per a que a banda del rellotge de polsera, del totpoderós mòbil, del rellotge digital de llumeta de la tauleta de nit i del de paret del menjador (que continua cantant greument les hores i crepitant els segons mentre no li falte la corda), necessitem que un impuls elèctric haja d'activar eixa maçola per a que faça petar aquella antigalla venerable?

Què es vol demostrar o aconseguir amb eixa molèstia insistent, falta de pietat, que treballa fins i tot per la nit, dies de festa inclosos? Jo, que soc un gran admirador de l'humor absurd i les ironies, no soc capaç d'apreciar un mínim de gràcia en l'ús d'aquesta maquinària sense sentit.

Les campanes, un dia de festa grossa, al migdia, fan goig. Una vespra destacada, il·lusió. En un anunci de morts, tendror. Però tot el romanticisme, tot l'efecte màgic i commovedor, queda esborrat per la primera batallada una volta s'ha post el sol. O fins i tot durant el dia, quan també acompanyen al seu cant els mateixos gossos sense amo humà que cridaran, ja de nit, mirant de fer callar al gran monstre de bronze.

Soc sabedor que algunes comarques (en les Terres de l'Ebre, si no recordo mal, ja s'ha creat alguna plataforma al respecte) comencen a mobilitzar-se per posar punt i final a aquesta contaminació acústica que dia rere dia, nit rere nit, ens recorda que sols si aconseguim desterrar-la per sempre no haurà rés més bonic que reposar a la fresca (o a l'escalforeta!) les més dolces hores de la vida en el poble.

Hi ha qui pot pensar que soc un exagerat, però sé que hi ha molta gent que pensa com jo i que tal volta mentre haja llegit aquest article, on de segur s'ha sentit identificat, haja oblidat per uns moments l'anguniós turment de l'esclafit metàl·lic. El so resignat d'un magnífic instrument condemnat a haver de gemegar les hores....

Francesc


UNA DE BANDOLERS

Vos ve de gust, aquest gènere?

Per als que encara no ens avergonyim de mirar els westerns de meitan vesprada de Canal 9 i TV3 (qui tinga el privilegi d'agarrar-la, clar) tal volta ens puga sonar més el clàssic sintagma nominal "una de vaquers". Encara així i com és ben conegut, la temàtica bandolera ha emplenat i emplena novel·les, còmics, films i telesèries per a entretenir mitja Europa durant dècades. I malgrat tot, el gènere no s'ha erosionat en excés ni ha perdut el públic més actual, amb replantejaments i revisions contínues paral·leles al tarannà dels temps que ens van tocant viure.

Siga tal volta per les emocions d'una vida clandestina, per la sang i fetge que se'n destil·la a cànters o per l'aura romàntica que sempre ha envoltat la figura del bandoler l'atracció del gran públic cap aquests delinqüents omnipresents en la nostra història mai ha deixat de créixer.

Tots devem tenir presents a aquestes altures la figura d'aquell genet de Sierra Morena, retallant-se sobre el sol del capvespre, amb llurs patilles de pota d'elefant i el curt trabuc amartellat i en les mans. No puc dir que aquesta imatge siga injusta històricament o que els guionistes de Curro Jiménez pecaren d'excés d'imaginació, cosa sempre discutible.

Sols que en casa nostra, en les terres valencianes i catalanes i en menor mesura aragoneses, l'època daurada del bandolerisme no fou tan el segle dinou com en el cas andalús, sinó el segle disset, en els anys de 1600.

Si canviem mentalment el trabuc per l'escopeta i pistoles de pedrenyal, les patilles pel cabell llarg, barba i mostatxo, i la indumentària de botins i jupetí per espardenyes, saragüells i capes, ja tenim llest el nostre personatge per a la pel·lícula o novel·la que vulguem començar a visionar en els nostres caps.

Aquesta gent, malfactors d'armes carregades i gallet fàcil no venien però d'un mon regalat. El segle disset fou un segle de fortes crisis agràries, polítiques i militars, que deixaren un panorama econòmic enormement paralitzat i un nivell de vida en decadència per a moltes famílies que havien aconseguit acomodar-se des de la crisi final de l'edat mitjana.

La mala conjuntura alimentària, el pas continuat de soldats cap a les fronteres amb el francés i les injustes i forçades prestacions econòmiques i militars anaven a fomentar un clima de violència social que sovint esclataria no sols en pura violència física entre individus particulars sinó també en guerra oberta entre tendències polítiques, famílies contrapuntades, o entre poderosos i oprimits.

En aquest ambient digne del far west, un delicte de sang o un enemic poderós eren motiu més que sobrat per abandonar la vila, convertir-se en un vertader proscrit errant (caure en desgràcia del rei o de la justícia, es sol dir en l'època) i passar-te probablement la resta de la vida sense domicili i divagant pel regne, sinó també fugint d'aquest i intentant començar una nova vida des de zero en l'estranger (entenga's normalment i per a la nostra zona, el Regne d'Aragó).

El més habitual en aquests casos era que dita gent fugida de la justícia o dels seus venjatius persecutors s'armaren i malvisqueren fatigant els camins reals amb continus saltejaments als viatgers, usualment units a altres proscrits i formant quadrilles de "gent de mala vida", com es sol dir en l'època. De tal manera de viure se'n deia llavors "anar en treball" (penseu que en la parla tradicional "treball" és sinònim també de patiment, dolor, o desgràcia).

Aquests homes usualment joves, prompte habituats al viure sense les mínimes comoditats i fets a les armes (sempre presents entre les classes populars del nostre país) sovint solien passar a desenvolupar altres tasques o comandes més lucratives i que els permetien gaudir de certa protecció i benestar. Tan bon punt una facció o bàndol polític, familiar o clientelar aconseguia fer-se amb el control o serveis d'una quadrilla de proscrits armats, la guerra privada estava servida. I és que en els furs valencians, ja des de temps de Jaume I, la venjança entre particulars i demés formes judicials en ús a banda dels tribunals ordinaris eren reconegudes com a legals i fins i tot i amb el temps regulades en la mesura del possible.

El bandoler com a tal (ara ja amb aquest nom) és llavors una figura controvertida: habitualment habita en els boscos i masades del terme, va fortament armat amb la més puntera tecnologia bel·licosa (a voltes se'ns parla en els documents de fins a cinc boques de foc per persona) facilitada pels seus poderosos padrins i protectors, i executa extorsions i assassinats de continu. D'altra banda, l'encontrem tot sovint dins els pobles i ciutats, vivint a cos de rei en les cases dels membres de l'elit local que se'n serveixen d'ells i fent vida pública (ballant al carrer, per exemple) sense que les forces de l'ordre i de la justícia puguen fer gaire cosa. De fet, si som sincers, son les mateixes faccions polítiques i econòmiques locals qui lloguen els serveis dels bandolers i que per torns van ocupant els llocs de govern i justícia municipal, fent de la corrupció extrema sense cap afany d'ocultació la marca definitòria del municipi valencià.

Malgrat que la persecució del bandolerisme es donarà contra les quadrilles mediatitzades pels rivals en l'oposició local, amb judicis en absència on la pena de mort i les galeres perpètues son el més habitual, el cert és que va a ser molt difícil acabar amb dites persones, les quals tenen una mobilitat espectacular, unes xarxes de col·laboradors ben extenses i una facilitat més que provada d'esquivar unes forces de l'ordre gairebé sense recursos.

Serà el bandoler una figura generalment mal vista pel poble, temuda obertament pels masovers de tots els temps, i evitada com si del dimoni es tractara per la majoria de gent de be.

Així i tot, hi veiem una tolerància patent del gruix de la població, qui més habitualment del que podríem pensar es valen dels seus serveis, o fins i tot una certa simpatia, sobretot quan el bandoler en qüestió és familiar, amic o client, o es sap d'alguna acció meritòria de dit facinerós que l'agracie amb el poble més humil.

La mort d'un cobrador d'imposts, el fet de no haver robat a qui tenia poc, o el pagar per damunt de l'exigit un aliment facilitat per una persona de pocs recursos pot esdevenir motiu sobrat per a que en certa part de la població es cree un germen de simpatia cap al bandoler que als pocs anys de la mort del bandit o fins i tot en vida d'ell conformarà el nucli de la seua llegenda, sempre amb tints romàntics.

I vos puc dir ben cert que aquest Maestrat nostre estava ben infestat i a l'espessa de bandolers, col·laboradors, espies, i usuaris de tan negre servei. Com és que ho puc afirmar? Perquè per sort o per desgràcia tenim en els nostres arxius desenes de processos judicials on podem veure fil per randa les averiguacions del justícia de torn i els testimonis literals de centenars i centenars de gent d'aquell temps que tingué l'estrany privilegi, el funest privilegi en la majoria de casos, de tenir un contacte directe amb aquell mon de proscrits i saltejadors, de bandolers i sicaris que ara ens sembla tan i tan llunyà.

Avui en dia no hi ha tals bandolers (diguem que és un ofici perdut però alerta: no deixa massa benefici i a la llarga no ix a compte) però el cert és que no hi fan falta tampoc.

Pareix ser que allò que ells feien a mà i d'una forma artesanal i personalitzada alguns ho fan ara a l'engròs amb números, ordinadors, gràfiques i calculadores, i les elits i classes benestants, algunes de les quals ja existien en el segle disset, continuen tenint els mitjans en les seues mans per a escampar la por, executar l'extorsió i matar aquell qui li fa nosa... mal que siga econòmicament parlant.

Tal volta valga la pena fer una retrospectiva, mirar la nostra particular pel·lícula de bandolers i veure'n com s'ha arribat a aquesta crisi, en el fons no tant dissimilar de la de fa quatre segles.

Ara gaudiu d'aquest estiu, passejeu bona cosa per les nostres verdes muntanyes (aquelles que vagen quedant...) i dintre les vostres ments novelesques penseu que tal volta, sobre l'atalaia de roques des d'on aguardeu l'ortitzó, un bandoler discurria si aquell mode de vida era o no de la seua elecció...


VAL LA PENA?

Hi ha voltes, companys, en que a un li pega per reflexionar, i es planteja inexorablement el sentit de les coses. I no m'estic referint al sentit de l'existència ni de la nostra vida en la terra (del qual ja se'n han ocupat prou els filòsofs de tots els temps i els religiosos de torn) sinó de gairebé just el contari: per què ens hem entestat des de la nit dels temps en eliminar fisicament aquells qui no encaixen dins les normes de la nostra societat?

Vaig a parlar, com ja s'ha fet milers de voltes, de la pena de mort.

Però si em permeteu, i sembla que no tindreu més remei que permetre'm doncs aquesta comunicació es unidireccional, voldria fer una xicoteta retrospectiva sobre aquesta atroç aplicació legal en les nostres terres nord-valencianes.

Des de la constitució del mon feudal en aquesta comarca (segle XIII) els nostres magistrats han tingut la capacitat d'aplicar sistemàticament la pena capital sobre aquells qui consideraven que no mereixien estar entre els vius o bé aquells qui s'havien guanyat la mort, que per al fet és el mateix.

D'aquesta potestat judicial se'n deia "mer i mixt imperi", i malgrat la grandiloqüència d'aquest pompós títol venia a significar en poques paraules la capacitat d'aplicar penes de tot tipus sobre els delinqüents d'una jurisdicció.

La manera d'aplicar el suplici màxim a casa nostra va ser usualment el mateix al llarg de tot l'antic règim: la forca. Tothom dels que em llegiu coneixeu algún topònim (nom de lloc) que faça referència al patíbul citat. En gairebé tots els pobles del Maestrat que tingueren certa importància històrica hi ha una lloc del terme o vila conegut com "les forques", "les tres forques", "la forca", etc.

Just allí és on esitgueren parats els terribles cabirons perpendiculars, simbol de l'autoritat senyorial, fins temps esgarrifosament recents en alguns casos.

I si és que patalejar fins morir penjat d'un cordell no era prou dur en aquells temps (no tinc espai ni estómac ara mateix per contar-vos detalls ben escabrosos de casos contrastats), en casos especials dita pena sempre podia complementar-se amb agravants tals com ser arrossegat per terra fins les forques, fuetades o amputacions prèvies diverses abans del salt final. Això sense comptar amb la obvia agresió psicològica i destrucció d'una persona com a esser humà. Fins i tot en el segle XVIII encara era costum que certs penjats, després de perdre el coneixement o morir (mai ho sabrem) se'ls feia a quarts, com quan s'aparella un bacó, i aquests junt amb el cap s'exhibien en llocs públics de la vila o terme. Sé que pensareu que no era necessari que entrara en tan de detall, però cregüeu-me que no n'he dit massa.

A tot açò, sols vos parlo dels casos civils fets en períodes de pau, doncs en temps de guerra la crueltat es disparava i els sistemes d'execució es tornaven macabrament imaginatius i brutals. Però avuí no vos vinc a parlar d'això, sinó de la pena de mort freda, calculada, i legalment estipulada pròpia del dia a dia d'un país que funciona amb normalitat.

Els motius per a tanta crueltat i extremisme legal han segut cíclicament repetits per les autoritats de cada període històric, fins i tot avuí en dia pels estats que considerem fills de la llum i adalits del progrés. Quantes voltes ens han fet oir que la pena de mort no és agradable ni grata per a cap societat, però que amb un càstic exemplar i escarmentador s'eviten mals majors? Aquesta excusa justificatoria, tan antiga com el concepte mateix de l'execució, a voltes s'acompanya de l'afirmació, pretesament profunda i filosòfica, de que una persona pot no merèixer ni estar capacitada per viure dins una societat, i que per tant té que ser eliminada, com si d'una toxina dins un organisme sà es tractés.

Esgrimint aquests dos supòsits s'ha penjat, crucificat, cremat, esquarterat, desagnat, afusellat, agarrotat, enverinat, esclafat i en fi, executat durant tots els mil·lenis que la vostra imaginació siga capaç d'enumerar.

I és just ara, després d'aquesta resumida però contundent introducció, quan cal formular-se la pregunta que tots ens fem dins el nostre cap al contemplar tal desfilada d'horrors: val la pena, la pena de mort? Disculpeu la redundància, però no hi ha paraules més exactes per tal de formular la reflexió.

Duem tota la nostra història com a humanitat exectuant els nostres delinqüents, però el delicte segueix ací, tan viu com quan l'executat el perpretava. El pretés escarment exemplaritzant no ha funcionat com es pretenia en quasi cap dels casos, doncs cal veure com després d'una execució brutal se n'ha seguit un altra, i un altra, i moltes més encara, demostrant que la falta s'ha seguit cometent d'igual manera. Entre els humans, escarmentar en cap d'altre es veu que no és possible, i per tant tota mesura que sincerament vulga acavar amb una lacra social i es base en l'escarment no va a ser científicament efectiva.

L'educació, basicament, ha de ser la ferramenta que ens porte la pau, allò que duga a una entesa social, una solidaritat i una educació en valors de tolerància i justícia que avuí en dia tenim oblidats i relegats en algún caixó de la falsa i que a les nostres actuals autoritats sembla que els importe ben poc el fet de rescatar-les de la corrupció, la pols i l'oblit.

I no és casual que haja volgut fer aquesta reflexió apurada però meditada en aquest moment i en aquest article, doncs els esdeveniments i el temps pareix que juguen en contra nostra.

Estem assistint a una escalada de visceralisme que ja es veu patentment reflectida en les noves tendències jurídiques del nostre estat, on la possible introducció de la cadena perpètua pot obrir el pas al trionf de la barbàrie i a la socorreguda i populista solicitut de resuscitar la pena de mort. Mecanisme aquest puerilment covard que ens resta humanitat i que ens apropa més a periodes foscos pel que a la llibertat i la justícia es refereix, negant-nos aquell progrés que pot fer possible una entesa social i una destijada i anhelada pau gloval.

Per avuí ja em toca callar, em pareix, i ara vos toca a vosaltres reflexionar. Estiguem cinc minuts pensant-hi, si no poden ser més, abans de continuar devorant els articles de la nostra revista. Cregueu-me quan vos dic que, si així ho fem, guanyarem en humanitat. Fem l'esforç.  


Primer perdre, després valorar: l'art rupestre llevantí.

Ja estic ací altra volta, i avui vinc iconoclasta en el sentit literal del terme: trencador d'imatges.

Ja fa uns anys que visc molt de prop l'art rupestre de la nostra comarca, tant per temes laborals com per inquietuds històriques, i just avui, gairebé en somnis, se m'ha passat pel cap una brillant idea: trencar a cops de mall aquestes mil·lenàries pintures prehistòriques, o almenys deixar-les prou tocades.

Ben segur que tots esteu pensant ara mateix que estic boig, que se m'ha amollat algun caragol, però estic plenament convençut que seria una solució immediata.

Solució a que? A la ignorància i oblit absolut al que tenim postergat allò més universal del nostre patrimoni: l'art rupestre llevantí.

Suposo que tots almenys sabeu (si més no hi heu sentit parlar) de les desenes d'abrics repartits per tota la nostra geografia, en barrancades i cingles muntanyencs, on aquells que habitaren i estimaren la mateixa terra que ara diem nostra pintaren ritualment escenes de la seua vida quotidiana, fa més de set mil anys.

Aquestes pintures, concentrades en el Maestrat en la zona del Barranc de Gasulla (Ares) i la Valltorta (Tírig, Albocàsser i les Coves de Vinromà) però amb presència per gairebé tots els nostres pobles foren pintades pels darrers caçadors-recol·lectors que habitaren el Mediterrani, desconeixedors de la ceràmica, el teler, l'agricultura i la ramaderia. O el que és el mateix: les darreres comunitats humanes que conservaren un mode de vida "tradicional" front a les innovacions pròpies del neolític, període en que la humanitat, paulatinament, va sedentaritzant-se i basant la seua economia en l'agricultura i la ramaderia, gèrmens de la civilització.

Ací a Benassal, en el riu de Montlleó tenim el jaciment del Racó de Nando, pràcticament intacte i amb una qualitat preeminent, on es pot apreciar de forma clara una cacera de senglars, entre d'altres motius.

Aquests conjunts d'increïble valor històric, artístic, antropològic i àmpliament cultural foren declarats ja fa uns anys per la UNESCO patrimoni de la humanitat, esdevenint el patrimoni cultural més singular que tenim en el nostre paisatge i aquell que ens situa en el mapa per a les més altes esferes de la cultura mundial.

Ara, de veritat, i amb la mà al cor: quants de vosaltres coneixíeu aquestes dades? Qui ha visitat aquests conjunts d'art rupestre? I el més important: Valorem com es deuria dits preuats vestigis del nostre passat?

En els darrers temps no fem més que veure com s'aposta fort per mil coses, algunes certament absurdes quan no ridícules, per tal de donar-nos a conèixer i fer del nostre patrimoni un reclam a nivell global i una senyera a través de la qual fer-nos presents en aquest mon cada volta més obert i homogeneïtzador.

Per si no fora suficient, ens embarquem contínuament en projectes quimèrics i fantasiosos, en fum de pipa i castells d'aire pensant que vivim en el país de cucanya, on lliguen els gossos amb llonganisses. De tots els llocs pareix que tinga que brollar la llet i la mel, ja siga creant nous "paradisos" (Terra Mítica, Marina d'Or) o destruint els que ja tenim (fraking, abocadors, presons).

Voleu que vos diga (i disculpeu les majúscules) que ens passa, companys? NO VALOREM EL QUE TENIM COM ES DEURIA. Ja sé que sona tòpica i recurrent la frase, però sabeu que passaria si una comarca d'Alemanya o Dinamarca tinguera en un context d'aire lliure i natura salvatge els murals que pintaren els humans de fa mil·lennis? A banda d'un turisme de qualitat i un lloc preeminent en el bagatge cultural dels ciutadans del mon hi hauria una desaforada i gairebé eufòrica passió pel seu llegat històric. Coneixent com son amb el seu (no és xovinisme, és fidelitat cultural) no mancarien en les festes desfilades de gent vestida a l'ús de fa vuit mil anys, ni parcs culturals on amablement remetrien als estrangers per tal que conegueren el seu tresor, ni recreacions històriques on veure con es vivia en aquella època que hem considerat d'anomenar "mesolític", ni una clara voluntat política per tal de salvaguradar i posar en valor el seu patrimoni.

No dic que trobo a faltar aquesta mena de mania universal per la prehistòria, però sí tot allò que du aparellat: una conscienciació plena del valor del propi, d'allò que es té.

Mireu. Fa quasi noranta anys, d'una balma de Tírig anomenada "Cova dels cavalls" arrancaren entre d'altres la figura d'un arquer, d'aquelles prou arquetípiques, i se l'endugueren a fora gent sense consciència ni escrúpols. Els tirijans, que sols la coneixien a través de calcs i fotografies fetes abans que s'arranqués, feren seua aquesta figura. I molt seua: tota una icona de reivindicació tirijana d'allò propi. Fins i tot en les plaques ceràmiques on hi ha els noms dels carrers ix aquest simpàtic arquer (i en enganxines, salvapantalles del mòbil, samarretes, i un llarg etcètera).

Fa poc més d'un any si és que aplega, una volta localitzada l'amputada figura en un museu forà i gràcies a la bona voluntat de qui feren les gestions pertinents, la venerada i enyorada figura tornà a Tírig, al museu de la Valltorta. Festa de benvinguda, xerradeta dels polítics, quatre fotografies... i ja està. Cregueu-me quan vos dic que retornar la figura i oblidar aquella passió que fregava el malaltís van ser tot una mateixa cosa. Ningú peregrina fins els peus de la seua vitrina, ningú l'honora amb encens i mirra, ningú fa ofrenes i libacions davant d'ella: ha abandonat aquell espai destacat en el cor dels tirijans.

A voltes, amics, pareix que necessitem perdre una cosa per tal de començar a valorar-la mitjançant l'enyorança. Tal vegada, si les perguerem definitivament, si destruïrem aquestes pintures milenàries, començariem a valorar-les.

Fins llavors, i per a aquells qui valoren de veritat el nostre patrimoni, jo i d'altra gent formada per al cas estem a la vostra disposció per a fer tantes visites als abrics com facen falta, per a parlar públicament d'allò que tan ens identifica, i per a posar en el cor de cada maestratenc la llavor del sà i justificat orgull.

Mentre, i per si no vos convenç la darrera opció, recordeu que sempre hi haurà algú que tinga prompte el mall amanit.

Bon nadal, companys!

Francesc


MÚSICA D'ARREL, BALL TRADICIONAL.

I encara se m'ocorren més noms: dansa folklòrica, ball típic, música ètnica, ball popular...

La música està feta per al ball. No vull dir amb això que tota música que ara mateix puga existir estiga acomodada, enginyada o creada per a ser dansada, ni molt menys. Sols que com sembla ser i com pareix que ens suggereixca la història, el fenomen musical naix de la mà de les primeres coreografies, dels primers balls.

Ignorem si com sembla apuntar l'arqueologia aquests moviments compassats tingueren per primer marc el context d'un primitiu ritual religiós, o si tal volta fou sols la pura diversió o el fruir dels cossos en graciós moviment el que propicià l'aparició del que ara diem dansa. O qui sap si fou un invent dels juganers infants, com tantes d'altres originals creacions.

El cas és que fora com fora, des dels inicis de la humanitat fins gairebé els nostres dies, quasi la totalitat de la música interpretada tingué per objectiu el dictar les passades i moviments d'algun dansant. Fins i tot en l'interior de les més fosques i humils capelles medievals hi hagué danses i ballades que ara mateix ens farien replantejar-nos a molts la idea que tenim respecte la més coneguda història de l'església.

Els instruments també evolucionaren des d'un primer moment i amb rapidesa. De la mera veu humana o el picar de les nostres palmes s'evolucionà prompte cap a més complexos instruments de percussió, flaütes d'os (la més antiga localitzada te més de 35.000 anys!) i els que degueren ser els primers instruments de corda polsada: els arcs dels caçadors mesolítics.

L'evolució de la música en el nostre país, en la nostra comarca i si voleu en el nostre poble, des d'aquells remots orígens fins a la irrupció dels grans mitjans d'enregistrament i comunicació de caire sonor, ha segut salvant algunes irregularitats, pràcticament lineal o contínua.

D'altra banda està clar que no podem acotar un espai tan concret com un poble, o ni tan sols una comarca o un país a l'hora d'explicar la seua realitat musical sense mencionar contínuament les influències de l'entorn més immediat. Així mateix tampoc podem deslligar i aïllar la peça que representa la nostra realitat comarcal de la resta del trencaclosques que ve a ser tot el context musical i coreogràfic europeu o fins i tot mundial.

Anant ja on vull aplegar, cal dir que aquesta línia evolutiva va ser trencada, d'una forma més o menys radical depenent dels casos, amb l'arribada de les ràdios i amb les fortes migracions del camp a la ciutat, sent claus les dels anys cinquanta i seixanta.

Quins eren, doncs, els gèneres que s'executaven i ballaven en els nostres pobles i els nostres masos en els darrers temps del que podríem anomenar la línia tradicional de la transmissió musical?

Bàsicament la jota de ball, amb diverses variants, amb un prou present encara fandango, unes minoritàries seguidilles i unes testimonials folies i d'altres balls certament antics. Això sense comptar amb noves adquisicions que poc tardàrem en fer nostres, com les polques o les masurques.

Al no haver mitjans de reproducció artificials la música havia d'interpretar-se en directe per tal que el poble poguera gaudir del seu ball, i les formacions musicals van aplegar a ser nombrosíssimes i per pura combinatòria, quasi infinites. Des d'una simple guitarra i unes castanyetes a la formació de rondalla de corda i percussió que tots coneixem; des d'una casolana flaüta de pastor o la dolçaina i tabalet del joglar del poble fins a la banda de música i els conjunts instrumentals que d'ella se'n derivaren. Tot açò, combinat i remogut, amb darreres incorporacions com l'acordió o els teclats, serien els emissors musicals que des de fa un bon grapat de segles fins a la decadència de la cultura popular farien les delícies dels nostres veïns, abeats a les tasques agràries esgotadores i a un temps de lleure sempre acotat per les penúries d'una vida d'esforços continus i de recompenses massa voltes limitades.

Avui en dia, just quan hi ha gent que opina que tot el que recorda al passat ha de quedar allí ben lluny, sepultat, inaccessible i mort (malgrat que en certs sectors continue ben encesa la flama) un bon grapat de persones s'alça en les darreres dècades i especialment en els darrers anys per tal de reivindicar una tradició viva que no volem que siga pastura de museus i contingut de vitrines.

Desenes de bureos, de reunions festives i lúdiques on la gent es reuneix bàsicament per a ballar a l'estil de la terra, naixen arreu d'aquest nord de País Valencià com si una antiga llavor per llarg temps aletargiada volguera brostar al caliu de la humitat i escalfor de la sang nova.

Formacions com la que ací mateix tenim a Benassal, on la gent jove no té prejudicis en barrejar-se naturalment i aprendre d'altres generacions, estan fent que la purna de la nostra música i ball més ancestral torne a prendre entre tots aquells que tenen unes mínimes inquietuds de respecte cap a la nostra cultura. Gent a qui la fascinació per la tradició, lineal i ininterrompuda malgrat l'intent de genocidi musical dels darrers temps, ha dut a exercir un esforç afegit i impagable a la seua dura quotidianitat i recuperar, per a gaudi de tots nosaltres, aquests elements que venen en l'ADN de la nostra carta de natura cultural.

Ara que ja ve la bon hora i eixir al carrer es fa més agradívol, busqueu-nos arreu del país ja que segons es pareix olorar, l'eclosió dels nous bureos és ja imparable.

No vos poseu traves mentals a l'hora d'eixir a ballar o a tocar perquè ací, com m'han dit sempre els més vells exponents d'aquest art, ningú naix ensenyat; o si voleu ser més radicals, el clàssic "vergonya per a robar". De veritat que després de trencar els vostres prejudicis i deixar-vos dur pels nostres acords, una gran ensenyança vital gotejarà a dintre del vostre cor, i és que no s'aprecia la humilitat fins que encontres la felicitat en ella.

Bona primavera i bones ballades!


L'exotisme de la pataca.

Tal volta, així a primera vista, pareix que m'haja passat un poc en la meua apreciació. I és que la pataca, precisament aquest entranyable tubercle, tal volta no encaixe dins els paràmetres d'allò que podem encaixonar dintre de l'exotisme. El seu gust és més bé pobre quan no mediocre; per als nostres nassos, diguem que la natura tampoc l'ha dotada d'una fragància mínimament agosarada. El color tampoc la fa especialment atractiva, i per res invita a la lascívia i al record de les temptacions carnals, com sí que ocorre amb gran nombre de fruits de la terra. I per a nosaltres, per als habituals pobladors del Maestrat de vides curtes i experiències relativament recents, pareix un dels fruits més arcaics i lligats a la nostra cultura culinària i agrícola. Com aquell que diu, és un producte "de tota la vida". Però el cert és que no fa ni tan sols vuit generacions que està entre nosaltres, i fins no fa ni dos-cents anys era un producte completament desconegut i purament exòtic, com vingut d'un altre mon, diria jo.

La majoria dels qui ara sosteniu la revista sabeu bé, per l'escola o qualsevol altre mitjà de coneixement, que des de Colom retornà de les Amèriques hi ha entre nosaltres un bon grapat d'espècies vegetals i també animals que eren completament desconegudes en occident, i que ara omplin els nostres hortets, cobreixen els nostres canyissos en les falses i s'atapeixen en les prestatgeries de les nostres neveres. De carrereta podem dir un fum de vegetals, i això sense caler cavil·lar massa! Pataques, tomates, primentons, pestetes, moniatos, fesols, panís, cacau de xocolate, tabac, i així un llarg etcètera. Dins dels nostres caps fem de seguida un calcul lògic i immediat: si fa més de cinc-cents anys d'aquestes primeres expedicions de Colom, podem suposar que fa almenys cinc segles que totes aquestes preuades i indispensables plantetes creixen joliues entre nosaltres, aclimatant-se i formant part de la nostra vida quotidiana. Vegetals sense els quals ara mateix en seria difícil concebre un sol àpat del dia.

Però el cert és que la història de casa nostra i la veu certa dels mes majors ens relaten una realitat molt distinta. De fet, tenim per cosa segura que fins la invasió de les tropes napoleòniques fa cosa de dos-cents anys no s'introduí efectivament la pataca i la tomata arreu del Maestrat. És més, per tradició oral encara he escoltat com gent nascuda en la segona meitat del segle dinou no tenien accés a la pataca (no estava el conreu prou arrelat en segons quines zones) i cresqueren a base de naps i herbes bullides. Just també d'aquesta època data l'estrofa de la cançoneta que els infants de Benassal cantaven per Sant Nicolau i que diu així "Sant Nicolau de les estaques, a casa Paquero venen pataques", al·ludint a un dels primers introductors de la pataca al nostre poble.

Malgrat que en certes parts d'Europa (Irlanda, Holanda, França o el nord ibèric) el conreu de la pataca comptava ja amb diverses generacions d'agricultors, ací encara desconeixem aquest tubercle que taparia la fam a les nostres comarques, superpoblades i depauperades per la guerra durant aquell segle dinou.

La reflexió que vull compartir amb vosaltres és aquesta: com de típics, com de propis, com de autèntics i originals son els productes elaborats amb aquests vegetals al llarg de tot el Maestrat?

Des del plat més senzill fins al tiberi més elaborat, des de l'olla o els guisats a les coques de tomata, com de nostres son aquests productes? La resposta es tremendament complicada o senzillament fàcil segons que entenguem per "tradicional" o "propi". Si partim de que el fet pròpiament tradicional siga aprofitar allò del que s'ha disposat en cada moment històric per tal de crear receptes que segueixen una manera de fer nostra, vinguen d'on vinguen els productes, podem dir que tots aquest plats que ens venen al pensament (la immensa majoria) formen part de la nostra tradició culinària.

Ara bé, si considerem que sols pot ser nostre, que sols pots formar part d'allò que considerem indiscutiblement propi l'elaborat amb productes originaris de la nostra terra, comencem a tenir seriosos problemes.

Partint de que des de revolució neolítica (quan es comença a cultivar la terra, ací fa menys de 8000 anys) l'enorme majoria de cultius i també d'animals domèstics han vingut de fora, el cert és que no disposem de massa aliments que podríem considerar autòctons d'este xicotet tros de terra que ens ha tocat habitar.

Des de les primeres onades de productes del pròxim orient, fins a les diverses incorporacions fetes per fenicis, grecs, romans, àrabs, croats, mercaders orientals i les darreres introduccions americanes i africanes, més d'un noranta per cent llarg dels productes que avui en dia consumim, tan procedents del mon animal com del vegetal, no tenen de cap manera un origen peninsular. Ni tan sols del mediterrani occidental.

Seria impossible enumerar aquests productes, així que el més senzill és obrir la nevera o pensar que heu menjat al llarg del dia: les possibilitats de menjar algun producte que ja estiguera ací fa vuit mil anys son minses. Anecdòtiques. Gairebé inexistents.

Si formàrem part d'aquesta colla de gent tan exclusiva que sols vol el autèntic i original de la seua pàtria, segurament passaríem més fam que un mestre d'escola (amb les meues disculpes per al ministre d'educació).

Directament ens carregaríem la dieta mediterrània, a no ser que operarem des de la ignorància o la desinformació: fa un any, en la capital de certa comarca, s'oferia en unes festes un menú anomenat "templer" (eminentment medieval) on es servia titot amb guarnició de pataques i tomata: tot desconegut abans de l'arribada a Amèrica.

On vull aplegar? Ja sabeu que no solc donar puntada sense fil, i que vos he dut a aquest final per tal de fer una darrera cavil·lada. No caldrà fer molta força amb el cap, ja que pareix que la idea es pot parir tota sola: o considerem nostre i propi (i estimat) tot allò vingut de fora que ens ha enriquit i fet créixer, com a individus però també com a societat, com a cultura, i com a país, o no serem capaços de veure'ns a nosaltres mateixos. Si tenim que utilitzar paràmetres d'exclusivitat i originalitat que per a mi ratllen el malaltís, ni tan sols nosaltres som sorgits d'aquesta terra. I sobre aquest punt penso que no cal insistir més ja que en el seu dia ja vaig escriure parlant d'açò mateix.

I és que el vertaderament tradicional és el comportament, no el producte. Adaptar-se i sobreviure, adquirint allò que ens afavoreix, sense prejudicis obsolets i rancis. Ací rau l'autèntica natura de la cadena de transmissió al llarg de tantíssimes generacions: la fidelitat a un saber fer fruit de milers d'anys de contactes amb la resta del mon. Això si que és "de tota la vida".

I el demés, son figues d'un altre paner.

Que passeu unes bones i llargues vesprades d'estiu,

al caliu d'un bon tall de coc amb tomata....

Francesc


Bruixes

Tothom ha oït parlar d'elles, des de la seua més tendra infància, en contes i relats vinculats a la màgia negra i a la por que se'n deriva d'un pacte tàcit amb el maligne per tal d'aconseguir uns poders sobrehumans.

No, companys, no penseu que haja perdut el cap i em crega eixes quimeres, però voldria avui parlar-vos a través d'aquesta revista d'un fet incontestable, palpablement real, que hi ha encara entre les creences d'alguna gent del nostre Maestrat més vinculat a la tradició: l'existència de les bruixes.

I no m'estic referint precisament a la bruixa o bruixot com a l'ésser humà que pot aconseguir alterar la natura d'altres individus o de la realitat física dels objectes a través de conjurs, beuratges, gestos o altres mitjans. Amb aquesta modalitat de bruixa, amb aquesta accepció de la paraula també hi creu encara avui en dia gran part dels nostres vilatans i masovers, sobretot aquests darrers, d'igual manera que es confia la salut a remeiers i curanderos de merescuda i justificada fama.

Estic parlant-vos avui però d'un fet encara més fosc, almenys pels misteris que tanca dins ell i per als quals l'explicació ens resulta encara més fugissera. Un significat de la paraula bruixa del tot heterogeni amb un referent comú: el d'anar referit a un miratge, a una imatge que malgrat representar una figura reconeguda i clara d'un ésser viu no té una materialització sòlida, com s'hauria de suposar.

En les meues entrevistes a gent major però sorprenentment a d'altra de no tan vella, fins i tot a persones nascudes dels anys 40' cap ací, trobo tot sovint com ells mateixos han segut testimonis de l'impossible, d'unes aparicions o visions d'animals i persones sense tacte, sense cos, sense consistència. Em referisc a dones i homes que, principalment a sol ja post però en alguns casos a plena llum del dia s'han creuat en el seu caminar amb imatges o projeccions amb un referent d'allò més habitual, tal i com ho son gossos, bous, ovelles i d'altres animals. Però també d'altres més desconcertants. Capellans, homes armats de destrals, truges arrossegant cadenes, fantasmes de diversa mena, presències informes i fosques que impedeixen el pas pels camins o vertaders éssers de terror com dones vestides de blanc amb llarguíssimes dents i cares de roig son imatges recurrents i no insòlites de trobar al poc que es rasque en els records d'alguna de la nostra gent. Tot açò amb, podríem dir, tres punts comuns: rep tradicionalment el nom de bruixa, no té normalment una realitat sòlida i és producte de la mala intenció d'una tercera persona.

Així és, companys, com llegiu: homes i dones amb poders o coneixements vetlats per a la majoria de mortals que fan veure amb fosques arts tot aquest elenc d'éssers per tal d'atemorir a crèduls veïns. Una enveja, una picabaralla, el fet de voler mal a algú pel motiu que siga és prou per realitzar l'encanteri, truc de màgia o el hi haja realment al darrere per tal de posar la por al cos d'aquella víctima de forma més o menys merescuda.

I malgrat que l'habitual és que la bruixa en qüestió no siga més que un miratge, una mena de projecció en l'aire o imatge hologràfica, hi ha casos en que es manifesta a través del só produït per uns instruments no presents en el moment o fins i tot amb un cos tan palpable i físic com per a tombar a una persona.

Ara bé, pel general, la imatge pareix ser etèria, gasosa, com si fos de fum. Pot tenir color, fins i tot pareix ser que algun tipus de moviment, però una persona descreguda d'aquestes coses pot bé passar d'ella com si fora una feta d'infants i no afectar-li en el més mínim.

Podríem dir que la creença en la seua sobrenaturalitat és el que li dona força, ja que llevat de casos puntuals en que sembla haver conseqüències negatives o fins i tot nefastes pel general qui s'atreveix a enfrontar-se en elles acaba guanyant, esvaint-se al moment o fins i tot damnificant a la malintencionada persona responsable de tal visió. Comú és arreu del Maestrat encontrar contalles de com després de pegar una garrotada a la bruixa o imatge en qüestió, a voltes amb vertader volum i consistència sòlida, apareix als dies un home o dona pel poble o masos amb el braç trencat: eixe és el signe que l'identifica llavors com a la bruixa o bruixot que havia al darrere, ja que també aquest nom rep la persona que exerceix l'art necessari per fer veure coses.

Fins i tot en moltes de les meues entrevistes la gent m'assegura que per a tals finalitat hi existeix un llibre, el llibre de fer veure coses, i que alguns asseguren fins i tot haver vist. En un cas vaig encontrar a una persona que deia ser sabedor del misteri que havia darrere les visions etèries i fins a cert punt recurrents i estereotipades que es solien veure sobretot per la nit. Segons ella, no era més que un joc d'espills i llum de ciris, amb el quals es projectava mitjançant el reflex una de les imatges contingudes en dit llibre ja mencionat. No cal ni dir que qualsevol de vosaltres pot experimentar fins fartar-se, com he de confessar que he fet jo mateix, i no obtindrà cap imatge mínimament nítida ni versemblant, i menys a més de dos o tres pams. Cóm llavors es pot projectar en l'aire, sense ni tan sols suport, una imatge com d'autèntic projector? Amb fum i un canó cinematogràfic? No, no vos vaig jo a donar la solució perquè tampoc la sé. Ni la sospito tan sols.

Tenim en la nostra terra, entre la nostra gent, un misteri del qual ni en els programes, revistes i llibres de fets sobrenaturals i similars s'haja tractat mai, i des d'ací vos llanço una crida: si voleu ajudar-me a desvetlar aquesta qüestió, sobre la qual penso que podem posar llum entre tots o almenys fer un gran recull, sols teniu que parlar amb gent del nostre poble, dels nostres masos i preguntar obertament sobre el tema.

L'ésser humà és curiós per natura, almenys així ho hauria de ser, i el sorprenent i aparentment inexplicable sempre ens crida, com un trencaclosques, a recompondre les peces soltes i veure-hi el conjunt resultant.

Si vos ha atret aquesta breu exposició, de la qual tinc documentats desenes de casos d'allò més inversemblant i curiós afegiu-vos a la investigació, formeu part d'aquest excitant i sorprenent projecte i torneu a ser xiquets, a deixar-vos enlluernar per la màgia i a ser crítics a l'hora per tal d'aconseguir encertar a l'hora de dotar d'una explicació aquest fenòmens i d'altres, els quals han aguardat en el subconscient de la nostra gent durant segles, tal volta mil·lennis, esperant a que algú es preguntara científicament per ells i cercara la seua vertadera natura.

Jo i d'altra gent més valenta, sense prejudicis ni por a un ridícul al qual sols s'atreveix a apel·lar aquell a qui la ignorància i tancament mental dominen la seua vida estarem ací, mentre quede gent disposada a parlar, per recollir i investigar aquesta part de la nostra història i realitat com a poble.

En un dia a dia en el que tothom vol fer-nos veure coses irreals des d'alguns sectors del mon de la política, el capitalisme sense escrúpols i el materialisme deshumanitzant allò menys surrealista son precisament les bruixes i miratges dels quals avui hem parlat.

No tingueu mai por al saber i fins el pròxim número!  


Desmitificant el carlisme

No seré jo qui trenque ací una llança pel carlisme, i és que no soc la persona més indicada per tal de fer apologia d'un moviment social i polític que intentà, malgrat bufar incipients aires de progrés, mantenir amb vida certes institucions ràncies i esperpèntiques com la Santa Inquisició o els privilegis estamentals. Ara bé, en el meu recorregut personal pels camins de la història m'he encontrat, a l'igual que molts de vosaltres, amb afirmacions en torn al carlisme que com a poc podem qualificar-les d'estrafolàries, enganyoses i malintencionades. Tal volta no hagueu fet molt de cas en un primer moment, doncs en l'institut ens han solgut parlar sempre d'una forma massa simplista i maniquea del que fou l'encontre fatal entre carlins i liberals, i per això mateix teniu en les vostres ments un esquema gairebé caricaturesc que podria respondre a grans trets a les premisses següents: Liberals (progrés, llum, democràcia, llibertat, constitució, intel·ligència, laïcitat) Carlins (retrocés, obscurantisme, autoritarisme, adoctrinament, servitud, inquisició, fonamentalisme religiós). Més senzill encara per a la ment d'un adolescent a qui les sotileses polítiques d'una gent que porta més de cent anys morta importen ben poc: Liberals, bons; carlins, roïns. I aquest és un judici de valor, tan personal com superficial, que no pot ser sinó motiu de mofa a l'hora de parlar seriosament d'un dels episodis de la nostra més íntima, més invocada, i més decisiva història com a poble. No vull avorrir-vos amb els motius i desenvolupament del moviment carlí. Tots sabeu que a la mort del rei Ferran VII el 1833 començà una pugna violenta pel poder entre dues faccions polítiques i ideològiques oposades que, escudades darrere els dos pretendents al tron espanyol encendrien la guerra en la nostra terra. D'una banda Isabel, filla del rei difunt (opció defesa pels anomenats "liberals") i de l'altra Carles Maria Isidre, germà del finat monarca (capitost dels coneguts com a "carlins"). Però centrant-nos en el carlisme, en aquest moviment que triomfà tan àmpliament en el Maestrat del segle dinou, podríem fer a grans trets un esbós general de les seues principals intencions polítiques, del seu programa? Seriem capaços de sintetitzar què hagueren dut endavant en cas de guanyar les diverses i repetides guerres civils que dessagnarien el nostre país durant quasi cinquanta anys? Ni és la meua intenció, ni tampoc és el lloc. Ara bé, em proposo desganar els diversos mites al meu parer poc fonamentats sobre el carlisme que circulen avui en dia i posar-los a qüestió, de forma crítica, posant a les vostres mans el que tal volta mai vos hagen contat sobre aquest moviment supra-polític. Anem a llevar, doncs, alguns dels vels que interessadament han desdibuixat la realitat carlina. Vegem els tòpics.

1- El carlisme és un moviment ultra-religiós en contraposició amb els liberals laïcistes. Les veritats a mitges poden ser pitjors que les mentides evidents. Els liberals foren tan fonamentalistes com els carlins en aquest aspecte, i no falten entre la jerarquia religiosa de llavors aferrissats defensors de la reina Isabel i la constitució (constitució evidentment confessional) ni rectors de poble de pes que bregaren amb ungles i dents en contra del carlisme i en pro dels liberals, com el benassalenc i cèlebre erudit mossèn Salvador Roig. Tampoc manquen casos en que carlins assassinaren rectors i demés clergues, com també hi ha constància de com blasfemaven els dirigents carlins. 2- El carlisme és antipopular i el liberalisme proletari. No pot haver fal·làcia més gran. Des dels seus primers moments, el carlisme es nodrí del mes baix dels estrats socials, dels paupèrrims agricultors i ramaders de les més pobres comarques, com així ho testimonia el nom que els coetanis li donaren a la primera guerra carlina: la guerra de la fam. Fins i tot Carles Marx, qui no peca precisament de defensor de l'aristocràcia, veié en el primer carlisme un moviment amb tints de defensa dels drets del proletariat. Massa voltes s'ha apel·lat a la ignorància i mal·leabilitat dels nostres llauradors, qui en massa es llençaren a defendre la causa carlina teòricament hipnotitzats per la noblesa i el clergat. Lluny d'això, els xicotets pastors i agricultors de la nostra terra veien com els liberals acabaven amb les terres d'explotació comunal i les venien a aquells qui podien ajuntar més capital, sent un colp dur contra la precària economia del Maestrat del segle XIX. No afirmo en cap moment que part del clergat i de l'aristocràcia nobiliària estigueren darrere del carlisme, però no en major mesura de com ho estaven darrere del liberalisme i la reina Isabel. 3- El carlisme representa el centralisme i la castellanització. En aquest darrer aspecte que em proposo analitzar avui, he de dir que mai he encontrat un document on veja una afirmació d'aquest postulat en contraposició a les polítiques liberals. Ben al contrari, sovint es pot rastrejar en el carlisme una sensibilitat per les nacionalitats històriques, per les llengües, i pel respecte a l'heterogeneïtat tradicional que configuren les espanyes. No de bades, el darrer pretenent al tron Carles VII prometé retornar els furs als països de la corona d'Aragó en cas de guanyar la guerra, cosa que enaltí especialment a Catalans i Valencians. Així mateix, a través de testimonis orals gairebé arqueològics he pogut constatar com el liberalisme no sols volgué marginar les llengües nacionals ibèriques en el camp de l'educació o de l'administració, sinó que sistemàticament actuà per evitar fins i tot que en les manifestacions espontànies festives s'optara per la nostra llengua nadiua. Fins i tot penso, personalment, que aquest és l'origen de la difusió de lletres castellanes de forma forçosa a l'hora d'entonar els nostres gojos, de cantar els nostres balls, o de resar.

Molts d'altres aspectes m'agradaria comentar ací, com les manifestacions culturals que emparà el carlisme o de quina manera aquest es preocupà pel cultiu intel·lectual del proletariat de la segona meitat del segle XIX, però penso que ja he esbossat prou el que volia comunicar-vos.

La pregunta, com sempre, és la mateixa: qui i què hi ha darrere d'aquesta manipulació històrica? A qui convé emplenar el nostre passat de tòpics erronis? És mera simplificació desafortunada o hi ha un interés vertader per tergiversar la història i que certa gent es penge medalles immerescudes? L'esdevenir del temps ens mostra que no hi ha bons i roïns, sinó vencedors i vençuts, i és tasca nostra, si de veritat volem ser ciutadans lliures i sobirans, posar les veritats, prou voltes subversives i complexes, damunt la taula. Simplificar és, a sovint, deixar que certs sectors guanyen la partida i acceptar de grat que ens renten el cap. I jo, amics, no soc de simplificar. I vosaltres tampoc. Una abraçada i, com sempre vos dic, ara més que mai convé ser crítics. Fins i tot amb aquest canviant i imprevisible temps primaveral. A gaudir-lo amb cautela!


Sempre hi haurà Pere-Enric

La primera setmana d'abril, un matí, volguérem creure que la notícia que ens aplegava per diversos mitjans no era més que un macabre error. A molts ens costà assumir que Pere-Enric, el més incondicional amant del nostre poble, ens havia deixat després d'haver-li dedicat tota la seua vida.

Aquell qui ens havia ensenyat a estimar Benassal, l'home que amb paraules entenedores ens feu sentir orgullosos i alhora ser crítics amb el nostre passat, feia el darrer gran viatge.

No volem avui parlar de tot allò que ens regalà, de tots els coneixements que ens deixà a nosaltres i a les generacions venidores. De tants volums, articles, i treballs de tota mena amb els quals posà el nom de Benassal tan alt com es mereixia, arreu de tot el mon. Voldríem dedicar aquest curt espai a parlar d'allò més important, de les ensenyances escrites amb lletres d'or que tothom hauríem de tenir presents al anar per aquest mon i al recordar aquell amic que, a banda de mestrejar a tothom qui li va seguir de prop el seu recorregut professional i intel·lectual, fou un model de humilitat i un exemple per a tothom.

La seua és la història d'un xic senzill, amb un origen humil i rural, que aconseguí amb el seu esforç i el recolzament de tota la seua família fer-se un lloc en les cotes més elevades de la intel·ligència del seu país. I més enllà, encara, de les nostres fronteres, es feu mereixedor del reconeixement i l'admiració més sincera per part d'erudits, lingüistes, i historiadors d'alta volada. Gent que, pel general, es sol sentir legitimada a mirar per sobre del muscle a la resta d'humanitat. Personatges a qui el comportament i vida de Pere-Enric Barreda i Edo els haguera segut impossible d'imitar.

El benassalenc més il·lustre dels nostres temps no construí un altar a la seua vanaglòria des del qual sentir-se superior als demés. Des del qual marcar distàncies amb la plebs i divinitzar-se com ho feien la majoria dels seus companys. Pere-Enric sentia fàstic, vergonya aliena, i rebuig vers aquesta actitud, i és just allò el que mai el distancià del poble i feu que nosaltres el veiérem com un més. A vegades fins i tot podia parèixer al estar amb ell que aquell home era d'allò més comú, ocultant naturalment darrere la seua tendra vergonya i calm discurs el geni d'inigualable talent que sempre fou i serà Pere-Enric.

Model per tothom i referent en mil aspectes, mai ens deixarà del tot. La seua obra i el seu exemple, immortal i etern com tot allò autèntic i bo que s'uneix al nostre bagatge cultural, ens acompanyarà en el nostre caminar per la dignitat d'allò més nostre.

Benassal plora, des dels rossos carreus dels seus monuments fins el més jove cor dels seus veïns, la pèrdua d'aquell que sabé fer-se estimar. Un amor plenament correspost on Pere-Enric sempre s'afanyà en donar, abans que ningú, més del que rebia.

Amic de tothom, germà de qui l'estimàvem, fill del nostre país i amant de Benassal: el plany del teu poble és parell al seu agraïment. Sempre estaràs amb nosaltres.  


La medecina verda

"Jo no tinc fe en les herbes". Així em responia, tallant, un amic quan li comentava les propietats d'algunes de les nostres plantes i els beneficis que jo mateix havia experimentat. No sóc una persona donada a escarmentar en pell aliena (què li anem a fer!) i penso que l'experiència és una bona font de coneixement. Però aquella frase, aquell "no tenir fe", em va parèixer tan fora de lloc que em forçà a argumentar el que per a mi és una veritat palmària i contrastable. U pot tenir fe en Déu, en l'amor, en la humanitat si voleu, però no en un fet científic: el que és és, i el que no és, no és. Així de senzill. O a cas ignorem d'on s'extrauen els centenars de principis actius que després ens encontrem en les píndoles, xarops, sobrets i pastilles bullidores amb que ens mediquem?

Que les herbes (totes elles, pel que m'abstinc de parlar d'herbes medicinals) tenen propietats curatives, restablidores de l'equilibri precari que solem anomenar "salut", no ho ignora ni el més curt de llums, i tant la ciència moderna com l'experiència i bagatge tradicional, immemorial, han donat bon compte. Sobretot aquesta font darrera que, si em permeteu, és del que volia dir quatre paraules.

Tots coneixem cóm els nostres majors han fet ús d'algunes de les herbes que poblen els nostres marges, cingles, rambles i erms per a usos fonamentalment medicinals. Com a totems d'aquest comportament tots coneixem el timó, el romer o l'espígol, o d'altres per a usos més bé socials i de gaudi per al paladar com son el poliol o el té de roca. Però sovint ens quedem sols en la superfície, i oblidem fer l'esforç de rascar un poc la crosta d'aquest caramull de sabers ancestrals per veure que hi ha per baix aquest grapat de plantes usualment conegudes. A poc que es grate aquest crostó, apareix de seguida la dauradella, l'heura, la ruda, la coa de gat, la joliverda, el saüc, i desenes i desenes d'espècies vegetals indicades per a tot tipus de mals o patiments. Des d'un senzill constipat fins a vertaders reguladors de la tensió i consistència de la sang, passant per enfits, dolors de cap, morenes, febre, escaldadures, mal d'estòmac, cops aparatosos o ferides diverses, entre d'altres. Un corpus de medicaments, de drogues cent per cent naturals a l'abast de tothom que les sàpiga reconèixer i fer-ne un bon ús d'elles.

I no es limita sols a herbes aquest coneixement guaridor traspassat de generació en generació i augmentat amb els segles i mil·lennis: elements com la llet quallada, els caragols, certes terres, aigües, minerals, o el mateix foc han segut sàviament manipulats per tal d'extraure del cos malalt el dimoni que el turmentava.

Saviesa popular acumulada al llarg de mils d'anys, des que l'home és home, i apresa qui sap si de l'observació de la natura o, com pretenen saber poètica i metafòricament alguns dels seus coneixedors, transmesa per éssers superiors en un pla més bé espiritual.

Receptes d'infusions, cataplasmes, olis, alcohols, o simples ingestions de l'element sense manipular que moltes voltes van acompanyades d'un aspecte màgic (llija's, si es vol, supersticiós) que augmenta el seu poder i que a l'hora li dona un caire místic i arcaïtzant que atorga a al procés de curació aquella majestat i veneració pròpia del temps en que foren ideades. Temps en el que la natura, on residia allò diví i es veia reflectit, era respectada i glorificada per aquells que la coneixien íntimament. Plantes i comportaments que s'han d'utilitzar o administrar en números senars (tres brots, cinc herbes distintes, set glops...), medicaments que s'han de subministrar amb cert ritual sense un aparent sentit científic o elements que s'han de recollir durant cert dia concret.

I és just aquesta part més humana, la més lligada a les creences sobrenaturals i la que li dona un component més psicològic (part mai menyspreable en una sanació) la que li ha fet guanyar la fama, a la medecina tradicional d'origen xamànic i immemorial, d'enganyifa, conte de velles o superstició absurda. Jo mateix he vist burlar-se'n a gent, recolzada sobre pilons de llibres de medicina convencional, de la suposada efectivitat d'alguns remeis aparentment inversemblants, impossibles, des d'uns ulls estrictament científics i formats en les acaballes del segle passat.

Però poc a poc, com si la remor d'una mar eterna que sempre ens ha acompanyat ho duguera de nou a la costa, més i més científics, més i més tècnics de la salut descobreixen propietats en alguns elements naturals fins ara menystinguts però que la tradició, arraconada i estigmatitzada per ells mateixos coneixia ben bé, per experiència, des de feia mil·lennis. Desenes de mil·lennis. Qui sap si d'abans de que ens posarem a dues potes, com a instint animal que veiem avui en dia encara en el comportament dels animals que es serveixen de les plantes per restablir el seu equilibri intern.

No faig amb aquest escrit apologia gratuïta i irresponsable de l'automedicació natural, doncs les herbes i els seus usos han de conèixer-se a la perfecció abans de fer una prova aleatòria o poc mesurada: així com passa amb els medicaments sintètics, de laboratori, cal que aquell qui coneix les dosis i propietats ens faça tothora de guia. Qualsevol remei natural (així com passa amb els més elaborats i artificials) pot ocasionar greus problemes de salut o fins i tot la mort si no se'n fa una administració responsable.

Així i tot, hi ha herbes que pels seu modest contingut en principis actius poden ser usades amb un poc de formació per qualsevol de nosaltres, sempre sense perdre de vista el fet que en efecte tenen unes propietats contrastades i que encara que puguen anar en més baixes dosis que en qualsevol medicament de laboratori pot ser millor absorbit i potenciat dins els nostre organisme gràcies als altres complements i principis actius que sempre acompanyen al principal i destacat de la planteta en qüestió.

Com no deixo de fer mai sempre que tinc ocasió, demano que feu el possible, segons les vostres capacitats, per evitar que aquests coneixements caiguen en el més fosc oblit. Penso que és responsabilitat de tots prendre nota i traslladar a les generacions venidores aquestos remeis que, d'altra banda, ens poden resultar molt útils en aquest futur incert i sacrificat davant l'ídol d'un progrés que menysprea allò aconseguit per nosaltres, qui més de prop hem conviscut amb el nostre planeta, i talla els ponts de transmissió generacionals bastits des que tenim una de les capacitats humanes més bàsiques: la transmissió d'idees complexes a través de l'idioma.

Una abraçada i aprofiteu, si voleu, la lluna vella d'agost per recol·lectar, sempre de forma sostenible i responsable, algunes de les nostres herbes estimades i poderoses, doblement màgiques.

Francesc


La tradició justifica?

Moltes voltes, quan es pensa superficialment o es reflexiona de passada en aquelles persones que de manera apassionada vessen gran part de les seues energies vitals en investigar i restaurar part de les tradicions del seu país (entre les quals persones m'incloc modestament a mi mateix), es té una imatge si més no distorsionada. Tot sovint s'assumeix que eixes persones, que eixos "frikis"en el sentit menys amable de la paraula somnien en poder tornar, reculant en el temps per art de màgia, al temps dels saragüells, la inquisició i la societat feudal.

El que gran part de la gent que mira amb recel a aquestes persones no considera és que solen ser persones estudioses, formades, demòcrates, i per damunt del tot tolerants i amants de la pau i la llibertat. Persones crítiques com poques i pel general més "modernes" (en el sentit d'una societat més nova i responsable, més conseqüent) que aquells que se'ls burlen o que s'aprofiten de la seua manera de treballar. I tot seguit aneu a entendre a què m'estic referint i a quin sant ve aquest to crític que estic emprant per tal de defendre als meus companys.

Darrerament estem sofrint l' assetjament de certs individus que, si bé quan ens hem deixat la son, els diners propis i la salut en reviscolar certes tradicions positives ens han donat sistemàticament l'esquena, ara van darrere de que els investigadors del nostre passat els armem d'arguments per tal de defendre certes absurditats, quan no parlem directament d'autèntiques aberracions.

I és que justament qui mai s'ha interessat per dignificar el nostre poble a través de la nostra cultura popular més cívica, tolerant i innòcua ara va de gran defensor de les tradicions. De certes tradicions. Bàsicament d'aquelles que son bandera d'una part molt concreta dels seus electors.

No vaig jo a reobrir un debat que ja té la seua palestra d'expressió en les portades dels principals periòdics del país, però sí a desmuntar, com a interessat pels papers vells, les entrevistes amb els majors i la investigació del nostre patrimoni etnològic la màxima en la que alguns s'escuden de que "la tradició tot ho justifica".

Per si algú encara ho ignora, la societat ha aplegat a la "democràcia" (qui t'ha parit que t'entenga...) i als actuals nivells de benestar, llibertat i tolerància (sempre millorables) a base d'arraconar i renegar de certes tradicions. Sense gent, sense moviments socials defensors d'una major igualtat i d'eixamplir els drets arreu del nostre planeta avui en dia encara naixerien milions de persones en Europa amb privilegis de sang, o les penes (entre elles la de mutilació i mort) serien aplicades en gran part de forma arbitrària i capriciosa. Coses que, per cert, encara passaven a les nostres terres no fa molt més de cent cinquanta anys...

Si no haguérem renegat d'algunes de les nostres tradicions seculars més negatives i des de la moral actual més menyspreables, continuaríem en el País Valencià cremant homosexuals a la plaça, assassinant impunement moros, jueus o protestants (pel mer fet de ser-ho!), o desorellant i condemnat a treballs forçosos a gitanos i altres minories ètniques únicament per fet d'usar la seua roba o la seua llengua. Tot això (i moltes més salvatjades!) s'han vingut practicant per la nostra gent quasi sense interrupció durant segles. Podríem jurar que des de fa més d'un mil·lenni. Son per això defensables? Justificaria l'existència d'alguna d'aquestes tradicions, tan arrelades o més de les que ara es pretenen sacralitzar com a essència mateixa de la nostra cultura, que avui algú es sentira legitimat per tornar-les al carrer? No. La història, la pràctica ancestral no justifica rés agressiu, violent o humiliant. No almenys al meu parèixer, per molt que es vagen practicant sense solució de continuïtat de de fa tants i tants segles.

Quan eixes tradicions (que ho eren!) deixaren d'exercir-se és possible que el gruix de la població no compartira o no acabara d'entendre la gravetat i inhumanitat d'aquestes. Els mancava perspectiva.

Però amb les dècades, els segles, ens fa enrogir la cara el donar per cert que els nostres besavis es sentiren còmodes amb aquestes pràctiques i fins i tot les recolzaren.

Des del meu humil punt de vista penso que ens falta un poc de reflexió i en sobra un molt de visceralitat. De gelar els ànims i de debatre, front a front i amb postulats quan menys absolutistes millor (deixem fora l'expressió "s'ha de defendre perquè és tradició!" quan va despullada d'altres arguments), doncs així és com podem progressar i evolucionar com a humanitat. Tot el que no siga el sa debat i la reflexió freda ens du a la barbàrie, la foscor, la intolerància i la destrucció intel·lectual dels progressos de la nostra espècie.

Tancant aquesta argumentació tan meua i personal, malgrat que dono per cert que més d'un es sentirà representat llegint-la, i tornant a les meues primeres paraules en aquest article, lluitar per algunes de les nostres tradicions més positives, amables, simpàtiques, i absents d'odi no és tornar al passat. Es, per contra, forjar un futur de comprensió, diversitat i gaudi sa, tot apostant per un mon on els pobles i les cultures visquen en harmonia entre elles i amb el planeta.

En ocasions qui no vol mirar al futur és aquell qui tem perdre l'excusa per a la violència. O qui es val de la visceralitat més negativa de gent d'anhels pacífics per tal d'arrapar un grapat de vots...

Francesc Bellmunt Gil


Qüestió de banyes

No, no és aquest un nou espai propi de revistes del cor ni del prime time dels canals de televisió més sensacionalistes. No anem avui a fer metàfores, encara que s'encontren entre les meues predilectes aficions. No avui.

Volia parlar-vos en aquest espai nostre de certs animalets de pel (o animalots, o bèsties sense més, segons qui parle) que darrerament tornem a veure per les nostres muntanyes, prats i també camps de conreu, i respecte els quals tanta gent comença les xerrades tot dient "mai en la vida s'havia vist això per ací!". Ai, la vida... un dia reflexionarem en torn a la curtesa de la vida.

La gent solem medir l'eternitat, o si voleu sent més humils els segles i segles d'història humana amb la llargada de la nostra experiència vital. Si un homenot de la terra, entrat en anys i amb un pessic de sobres d'orgull s'escamarra sobre una cadira i diu "de tota la vida..." no tremoleu. No vos parla la veu llunyana de desenes de civilitzacions antigues perdudes per el temps, sinó un cúmul de records que no es pot remuntar, de primera mà, més de cinquanta, seixanta, o si voleu cent anys.

Dit açò, tornem al principi i posem nom a eixes bestioles que no s'havien vist pel Maestrat "mai en la vida". Parlo de les cabres munteses, els cabirols i els cervos. Tres banyuts.

De la cabra (la qual ja fa un parell de dècades que torna a ser una habitual), poc tinc que dir. Tots la coneixeu, o bé per descobrir-la en les nostres incursions a la muntanya, o bé perquè hem reconegut els seus autògrafs en forma de maleses de diversa mena en els nostres cultius. Ja en l'edat mitjana es parla en els nostres pobles dels "bocs de muntanya", xotos feréstecs com els d'ara que eren caçats per aquells rocams pretèrits.

El cabirol, però, sol ser més esquiu, i cert és també que du menys temps amb nosaltres darrerament. És allò que els castellans anomenen corzo, una mena de cérvol menudet, amb poca banya, i amb un cul blanc que el fa fàcil d'identificar de ben lluny. I dic de lluny, perquè no crec que haja cap animal de quatre potes més ràpid en les nostres contrades. Aquest i l'autèntic cérvol (cervo, se'n diu encara, popularment, i així apareix en els nostres documents antics) han solgut passar moltes voltes pel mateix nom, encara que aquest segon és més gran i l'envergadura de les seues banyes sol ser, en edat adulta, formidable. Un bon exemple d'aquests cervos son els que tenim pintats arreu dels abrics mesolítics on fa més de 8000 anys els esbossaren aquells antics maestratencs.

Tal volta no conegueu molts que en aquests cèrvids la cornamenta es perd una volta a l'any i torna a ressorgir, més gran quan més edat té el mascle en qüestió.

Fetes les presentacions, entrem de ple en l'assumpte. Resulta que aquests animals han estat amb nosaltres des que nasqueren els nostres pobles en l'edat mitjana (ja venien estant per mil·lennis anteriorment), desapareixent momentàniament a finals del segle dinou i retornant a les seues antigues terres a finals del segle passat. Els testimonis els podem recollir a dotzenes, des d'escrits medievals, de l'època moderna i contemporanis on es destaca l'abundor de cacera major en els nostres termes, fins a testimonis orals de gent que, recordant el que els contaven els seus avis de menuts, narra cóm i de quina manera es caçaren els darrers cervos amb les fams de després de les guerres carlines. Jo personalment ignorava que fins fa poc més de cent trenta anys encara corrien ramats de cérvols per les nostres prades i boscos.

De fet, tant les cabres com els cervos de diversa mena desaparegueren poc abans que els seus depredadors naturals (els llops), mentre els senglars continuaren vivint amb nosaltres amb més o menys fortuna, més o menys visibles.

Perquè deixaren d'haver-ne? La cacera desesperada en temps de fam i el conreu fins a límits quasi impossibles de tota la terra on eixia un coscoll, una mala argelaga, per poder burlar la buidor de ventre feren retirar-se les poblacions d'aquests grans mamífers fins a llocs més incultes, com els ports de Tortosa o de Besseit. La resposta a "perquè tornen" tots la sabem: els boscs s'han recuperat, molts camps s'han ermat, i aquests herbívors tornen a sentir-se còmodes a casa nostra. I a la llarga fins i tot ells llops poden tornar a aplegar...

Tot açò genera unes tensions comprensibles en una societat agrícola i ramadera com la nostra, i el temps ens donarà la solució que pareix que no s'avinguen a donar polítics i funcionaris de diversa mena. El que no ens val d'argument és allò de "si mai en la vida ha hagut cervos ni cabres, perquè en solten ara?", perquè està més que demostrat que l'absència d'ells ha segut sols un breu parèntesi en la nostra història, i perquè els animals han tornat pel seu propi peu.

Deixem ja d'una eixes idees conspiranoiques, eixes llegendes (rurals?) en que sotano ha vist com des d'avionetes es llençaven caixes de serps exòtiques amb paracaigudes als camps (idea per a peli de terror), o que a mengano li han dit que els forestals solten animals perjudicials sols pel plaer de fotre als agricultors i ramaders.

Justament el fet d'introduir una espècie forana sol acabar amb l'ecosistema establert, i sempre que hi ha reintroduccions (no és el cas de les cabres, per exemple) cal un estudi rigorós i de difícil justificació on de forma exquisida s'explica el procés i els motius. I son documents públics, òbviament, i no resolucions unilaterals de sectaris i excèntrics ecologistes de coeta, marihuana, i consignes antisistema. Vist el vist, qualsevol cineasta que estiuege a la Font tindrà un pou d'inspiració si acudeix als esmorzars dels bars de la comarca...

No vull, per acabar, fer una apologia de les cabres ni dels cervos, ni de qualsevol animal que, pel mateix fet de ser-ho, ni té consciència humana i ni actua de bona o mala fe. Senzillament existeixen, i si els ve de gust menjar ametler en compte de carrasca, la seua moralitat no els ho va a impedir... Caldrà buscar solucions, mirar de fer compatible la nostra existència amb la d'ells o fins i tot viure d'ells (imagineu una subvenció digna a tots els agricultors que reben les visites mai desitjables d'aquests famolencs?), però pareix que no siga ara el millor moment per a repartir diners...

Siga com siga, parlem amb justícia i criteri, i quan esmentem la nostra vida, la nostra experiència en aquest mon, reflexionem en torn a la seua curta, minúscula durada, comparat amb les pautes de la natura. Natura que, el dia que ja no gaudirem de la nostra vida terrenal, continuarà imposant-se sobre les nostres decisions, vulguem o no, per la resta de generacions.

Francesc

ALTRES TREBALLS...



El Mas de la Segarra, l'hostal dels cinc segles

Si fora possible condensar la història del Mas de la Segarra en aquestes escasses pàgines, si es poguera resumir allò del que les seues parets centenàries foren testimoni i atresoren en la seua memòria, caldria començar per dir que, des d'un bon principi i fins l'actualitat el nom d'aquest imponent mas ha anat lligat indissolublement als mots hospitalitat, seguretat i bona acollida.

Llargs serien d'enumerar els grans avantatges geogràfics i físics que feren del seu emplaçament un lloc preeminent per a alçar una hostatgeria, just a la vora de la rambla Carbonera, en el camí reial que pujava a l'Aragó i que heretà el traçat de camins forjats durant la prehistòria, i també en la cruilla de diversos termes municipals en el cor del Maestrat i, a més alta escala, dels vells regnes.

Malgrat que en les immediacions d'aquesta sòlida construcció de pedra picada hi ha restes d'antics assentaments difícils de datar, els vestigis ossis d'una necròpoli i les despulles d'una fundició dedicada al treball del ferro (tots aquests jaciments anteriors a la conquesta cristiana del segle XIII), tenim notícia sòlida de l'existència d'aquest antic hostal des de la primera meitat del segle XVI.

Sembla, però, que en el lloc on s'alçaria la primitiva edificació, qui sap si aprofitant restes de construccions anteriors, hi hagué presència humana des dels temps de l'imperi romà, com pareix testimoniar un xicotet tresor amb monedes romanes i també musulmanes recollit per algun antic propietari i dipositat en un forat del mur intern en l'actual habitatge, just on s'encontrà en temps recents compartint nínxol amb algun diner d'època més moderna.

Però si certament volem ser històricament rigorosos, si hem d'ajustar-nos als vestigis documentals, la primera data que apareix associada al Mas de la Segarra és el cinc segles llunyà any de 1526.

I el document el recollim en Ares, malgrat pertànyer aquest mas al terme de la propera vila de Vilar de Canes.

En aquest primer testimoni escrit, que no s'ha de veure com a l'acta de naixement d'aquest hostal sinó com a la confirmació de la seua existència en aquesta centúria, se'ns parla de com el comanador de l'ordre de Montesa i alguns veïns d'Ares capturen al llavors conegut com a Hostal de la Segarra de Vilar de Canes a trenta musulmans aragonesos (moriscos revoltats) que es dirigien cap a la Serra d'Espadà a reforçar l'alçament que llavors es forjà contra l'autoritat reial.

Per a esbossar un breu resum dels motius de tal revolta, cal que fem un viatge un tant exòtic al nostre mateix país però cinc segles arrere. Pocs anys abans de la data indicada, durant una gran revolta política i social arreu del regne de València coneguda com a Les Germanies en la qual la burgesia gremial bregà per aconseguir entrar de ple en el govern municipal i obtenir més independència davant l'autoritarisme regi, succeí el baptisme forçat dels mudèjars per part dels més furibunds cristians agermanats. És a dir, que s'obligà a acceptar el baptisme als musulmans que llavors encara romanien fidels a la llei de Déu predicada pel profeta Mahoma. En els anys immediatament posteriors, malgrat les fortes coaccions a les quals es veieren sotmesos aquests mudèjars, el rei acceptà com a legítimes aquelles conversions a punta de ganivet i passaren a denominar-se moriscos: cristians sobre el paper però musulmans en el cor. Els moriscos no pogueren tolerar la nova situació i escolliren la serra d'Espadà, lloc predilecte en totes les revoltes i guerres valencianes per la seua abrupta orografia, per organitzar un moviment de resistència armat. És just cap a aquest aplec de musulmans alçats en armes on es dirigien els desventurats que feren presos a l'Hostal de la Segarra, el 1526, i és gràcies a aquesta fortuïta coincidència (o no tan fortuïta si pensem que de l'Aragó cap a Espadà era quasi obligada l'estança en la Segarra) que tenim per a la història la primera notícia clara sobre l'existència d'un hostal en aquest emplaçament. D'un lloc digne on poder fer nit, menjar i sentir-se a bon esguard.

Ignorem si llavors l'edifici ocuparia tot l'espai de l'actual o si estaria fortificat, com en efecte ho va estar en temps posteriors, però seria lògic pensar que un hostal tan ben situat i en el qual haurien de fer nit personatges de gran dignitat i importància comptaria amb un bon sistema defensiu a l'hora de poder repel·lir indesitjats atacants amb ganes d'interrompre la pau que a dins l'hostal encara es respira a hores d'ara.

Ara bé, si els inquilins es tracten de moriscos rebels i l'atacant que t'assetja és un comanador de Montesa, ordre militar de gran prestigi, assistit dels seus més bragats homes d'armes, de poc poden valer els massissos murs de pedra com també es veurà en una altra ocasió similar més de tres segles després...

El proper document en el que se'ns parla d'aquest hostal, cronològicament parlant, l'encontrem quasi un segle més tard, i és també un fet poc alegre el que ha permés que es traslladara al paper, negre sobre blanc, el succés que anem a referir.

En l'arxiu de Culla, en un llibre de processos judicials (doncs Vilar de Canes pertanyia a l'encomanda del Castell de Culla, i allí es jutjaven els delictes de sang usualment) encontrem una investigació ordenada pel Justícia l'any 1614 directament relacionada amb l'hostal de la Segarra.

El procés judicial, que ens parla d'un fet tràgic com tants d'altres que per desgràcia eren habituals en l'època, comença quan just en mig del camí cap a aquest mas troben estés i mort al seu propietari: Pere Segarra, conegut com a Pere Segarra d'en Bernat de l'hostal, d'Albocàsser, per a més senyes. No ens interessa tant el motiu de la seua mort violenta (el tal Pere Segarra, dirigent municipal, impedeix que certa gent de mala reputació puga aveïnar-se en Vilar de Canes i aquestos es vengen contractant un sicari que finalment el mata d'una garrotada al cap) sinó el més bàsic: el seu nom. Podria deure's a una casualitat, però la coincidència entre el nom del mas i el cognom del seu propietari pareix indicar-nos que era la seua família, la seua nissaga i el seu llinatge, el que havia batejat qui sap si més d'un segle arrere a aquell hostal. De fet, en el mateix document, al mas se l'anomena també com a hostal d'en Segarra, afirmant que el mas era d'ell, de Segarra. Per si fora poc, quan es refereixen a son pare com a Bernat de l'hostal ens confirmen que la tradició hostalera li venia ja de família, encara que no pareix quedar molt clar si es refereix al mateix hostal o a un d'Albocàsser, doncs Bernat apareix citat com a llaurador d'Albocàsser.

És summament interessant, per no dir directament fascinant, que en la rica tradició oral que actualment es manté entre la família del mas de la Segarra encarnada pel seu membre més antic, es pot encara avui en dia rastrejar aquesta història ocorreguda quatre segles arrere. De fet hi queda memòria de que a un antic propietari, de temps remots, el mataren i li robaren entre dos enemics just en el camí on ens indica el document, confirmant que aquell fet violent es projectà cap al futur a través dels diferents propietaris que ha tingut aquest antic hostal. De fet podem afirmar que, des d'aquesta data de 1614, les contalles i històries, les llegendes i fets que succeïren a l'ombra d'aquest sòlid mas compten amb dues fonts per a la seua coneixença: el document històric escrit i la increïble, per poc usual en quant a profunditat i qualitat, tradició oral familiar.

La pròxima data en la que ens anem a deturar és el quasi cinc dècades posterior any de 1659, i el document que ho testimonia està ni més ni menys que sobre la porta d'entrada al mas, en una de les dovelles de l'arc de pedra picada.

Just allí, escrit tant en numeració romana com també en aràbiga, hi consta aquesta data junt a la paraula ayn, forma d'escriure any que ja de per si sola ens dona pistes per a intuïr l'orige occità dels picapedrers que l'esculpiren. Intuïció que ve confirmada per un altre document que podem encontrar en l'arxiu de Culla, també extret d'entre les desenes de processos judicials del s.XVII que allí encara es conserven.

En dit document, de l'any 1661, consta com en una declaració davant del Justícia es crida a declarar a un jove de cognom Clausén, el qual se'ns diu que és francés i que està treballant en l'obra de l'Hostal de la Segarra. De fet, ell i els seus companys ja degueren estar treballant allí almenys des del 1659, quan suposadament graven la data en la part superior de l'arc de la porta.

Molt possiblement foren aquesta quadrilla de picapedrers i obrers del sud de França qui li donaren l'aspecte actual a aquest mas-hostal fortificat, doncs sembla ser que estaren diversos anys treballant-hi i que l'obra seria ambiciosa. Amb els diners que es devien ajuntar en aquest hostal tan ben situat bé es podien contractar els serveis de picapedrers afamats que li donaren una nova imatge a l'altura de la dignitat que li corresponia a aquella casa d'hostes.

Seria d'esperar que aquell imponent edifici quadrangular, sense els afegitons actuals, i del que encara queden restes que evidencien la seua natura fortificada com ho són les espitlleres, estiguera coronat per merlets. És massa inusual pensar que aquest hostal de pedra picada amb aparença de caixa forta no tinguera aquest remat defensiu, tan pràctic en cas d'atac i que es troba a faltar rematant la façana completament rectangular avui en dia.

La propera parada en el nostre viatge a través de la història de la Segarra sols la tenim documentada ara per ara a través de la inesgotable tradició oral de la família que actualment havia en aquest mas.

Segons aquesta memòria trasmesa de generació en generació, una batalla contra els francesos tingué lloc en les rodalies del mas de la Segarra.

Mancant-nos dades més precises i considerant que els francesos s'han passejat armats per aquesta terra en diverses ocasions, suposem que aquest capítol de la història estaria més còmodament ubicat durant la Guerra del Francés, quan a principis del s.XIX Napoleó intentà escampar la revolució per la península ibèrica i anexionar-la al seu creixent imperi.

Malgrat que durant la guerra de successió (principis del s.XVIII) hi hagué també gran presència de tropes franceses pel nostre país, i que hagué grans fets d'armes en la zona com quan des de la Benassal borbònica s'anà a conquistar l'austriacista Ares, potser siga més assenyat parlar en aquest cas de la guerra del s.XIX, coneguda en alguns àmbits com a la Guerra de la Independència. I més tenint en compte que un important episodi succeït el 1810 relacionat amb la recuperació de Morella tingué lloc en les immediacions d'Albocàsser i també de la Segarra.

El cas és que segons narren al mas, es donà una escaramussa entre gent de la terra i invasors francesos pels voltants de l'hostal de la Segarra, i que durant aquesta, segons conta la veu popular encarnada pel més majors dels ... , certes pedres amb mineral de ferro que encara es poden veure per les rodalies de la casa es gastaren com a projectils manuals, tal volta de fona, per a ferir als napoleònics.

La distorsió esperable del pas dels anys i per la successió de generacions i generacions que s'han anat transmetent la història potser haja donat lloc a una confusió, i és que tal vegada aquestes pedres rogenques i pesades foren gastades com a munició suplementària dels canons, com a metralla en el cas d'haver esgotat les bales de metall. O tal vegada no, ja que en les immediatament posteriors Guerres Carlines constatem l'ús de les pedres i la fona com a arma de guerra secundària. Davant de la desesperació pròpia de qui veu la terra assolada i les seues famílies en perill tota roca es torna arma socorreguda i tot pastor valent soldat.

A falta no poder confirmar a hores d'ara una possible estança del general Rafael Riego segurament entre els anys 1820 i 1823, el qual posà entre l'espasa i la paret al nefast monarca Ferran VII i li feu restaurar durant tres anys la constitució, la propera estació del nostre viatge haurà de ser ja en la terrible època de les Guerres Carlines, les quals acabaren d'omplir de llegendes i eternes històries les quatre parets d'aquest hostal.   


Reflexions des de la Saltadora

Els humans, pel que pareix, som animals de costums i de llocs.

Cadascú, malgrat que la nostra vida puga ser del més itinerant, inestable i estar en contínua transformació, solem acudir als mateixos llocs (llocs de poder, en dirien alguns místics) on, sense saber certament el motiu, ens sentim més complets. Més nosaltres mateixos. Més centrats i amb les facultats pròpies més despertes, sobretot les mentals.

Jo mateix tinc els meus racons, rars de cercar i encontrats al llarg de meua vida, en moments de sensibilitat esmolada i per pura experiència empírica. I un d'ells, sinó el més poderós, està en un tram de l'immens abric de la Saltadora. Ni tan sols és tota la balma, encara que tota ella, tot el triangle que bé a ser el pubis que forma la unió del barranc de la Valltorta i el de Matamoros, personalment trobo que és el lloc més intens que conec pel que fa a eixa mena d'energia que aconsegueix elevar-te sobre el teu pla merament humà i individualista. Però, com ja vos dic, cadascú tenim les nostres preferències i, pel fet de ser tan íntim, tan personal, vos parlo jo avui del meu idil·li amb aquesta rimansa que l'atzar va fer caure en terme de Les Coves de Vinromà.

Hagué un temps, el qual senc tan llunyà com si fora segles arrere, en que totes les setmanes feia una visita com a mínim a l'abric i seia al meu racó, contemplant l'horitzó infinit que s'ataülla rambla amunt, deixant que les meues cabòries s'envolaren per la força que naix del llit semisec del barranc cap amunt i que anaren transformant-se amb cada cop demiúrgic a que eren sotmesos aquests meus pensaments informes al topetar amb les serpentejants i tallades a plom cingleres de la Valltorta.

Ara encara faig eixe viatge tot sovint, des del meu llit les nits que m'atabala el pes de la consciència al fer-se de nit o al seure en un de tants substituts incomplets, que venen a ser els demés llocs on em senc parcialment a gust, i tancar els ulls per tal de notar en la faç el quasi imperceptible alé de l'arcaica serp de còdols blanquinosos que té per estora el majestuós abric de la Saltadora.

I és un viatge mental, doncs no pot fer-se, ara per ara, de ninguna altra manera. No almenys amb la llibertat d'abans, dels meus anys de guia i mantenidor dels abrics de la Valltorta, ni tampoc amb la mateixa improvisació i immediatesa que fa dos o tres anys.

I és que, des del meu seient de roca mental, imaginant-me de nou sol en el solitari abric, no deixo de reflexionar i mirar de porgar els meus pensament per a traure'n alguna cosa clara, malgrat l'esforç afegit que resulta de fer el viatge únicament amb la imaginació i el record.

Tot sovint em pregunto si del 1917 cap ací, efemèride de la divulgació que no de la troballa de les pintures rupestres de les nostres balmes, ha segut tot tan bo, tan positiu com ens han contat sempre en les escoles i com solem veure en reiterats i completament fantasiosos articles de diari regional.

Consulto al transcendent, a la història mateixa i a la seua mussa, si les pintures estan millor ara mateix que en els 8000 anys de respectuós oblit o de reverent respecte; si no s'ha fet més mal en cinquanta anys del segle XX, de destrucció i explotació màxima, que no en vuit mil·lennis de cacera, pastoreig i guerra front a les seues parets còncaves.

Interrogo als genis del barranc, a les seues bruixes i als seus dimonis que per vells tot ho saben, si no és un càstig diví que just en aquest segle, quan disposem de més mitjans de tot tipus, és quan estem veiem dia a dia com el projecte de posada en valor del nostre més preuat patrimoni prehistòric se'n va més a orris.

El museu de la Valltorta, centre d'interpretació com hi ha pocs per qualitat i ubicació, es plou per dins amb cada ruixat. I aquest és sols un signe del que realment passa: sense director des de fa ben bé un any, amb sales que no es renoven ni es reparen, i amb una disponibilitat cada volta menor per visitar els abrics que no son els tres (dos la majoria de vegades) que no es té per rutina i costum mostrar.

El mateix passa en la Montalbana, amb la Cova Remígia i demés abrics del seu privilegiat entorn. Fins no fa tants mesos hem estat mancats de guia, falta encara a hores d'ara el promés mil cops centre d'interpretació i per moments pareixia, en plena inestabilitat pel canvi de govern de la Generalitat, que hagueres de demanar audiència amb el conseller de cultura per aconseguir gaudir de la magnificència d'aquesta cova transcendental. D'un fantàstic abric que, fins que es jubilà l'estimat i recentment traspassat a millor vida Eugenio, estava quasi tots els dies obert i a la nostra disposició. Ara, per sort, ja disposem d'un nou servei de guia que torna a fer visitable aquest tresor ocult entre carrasques i aminora aquest fet el meu pessimisme galopant.

Des del meu seient de pedra reconstruït amb el record de les meues experiències passades llanço al vent calm del barranc, a la calitja que puja a partir d'aquest temps càlid, si haurà justícia per als polítics de tots els colors, pelatges i looks que, fingint en reiterades entrevistes als mitjans voler ajudar a que aquest muntanyenc país nostre no es dessagne i perga aquells que l'han habitat els darrers vuit segles no fan més que fer publicitat de la seua mateixa incompetència. Eixos mateixos que fingeixen apostar per la divulgació del nostre patrimoni pictòric mesolític i no fan més que rentar-se la cara fent veure que tenen una mínima sensibilitat cultural de cara a unes properes eleccions.

I mentre, jo com tants d'altres, hem de rentar les nostres penes en algun toll del barranc esperant que, allà en l'alt cingle, un dia tothom puguem gaudir lliure i gratuïtament del que com a membres del gènere humà i hereus d'alguna manera d'aquells xamans prehistòrics que triaren aquest barranc ens pertoca, com ja va ratificar la Unesco fa diverses dècades.

Perquè, companys, si nosaltres que ho sentim i ho tenim com a nostre no podem anar a emocionar-nos gairebé a frec de pigment, no esperem que altres ho valoren en els mateixos termes i siga d'ells dels qui moga una acció valenta per dignificar-les.

Que l'amor quasi religiós que ens uneix a Les Coves, Albocàsser i Tírig per aquest barranc màgic siga el vent que ens duga a l'anhelat port.

Francesc Bellmunt Gil


Llàtzer de La Renyaga i el gall de Sant Miquel

Albocàsser és un poble, al cor del Maestrat, on el vessant més espiritual de la condició humana ha regit l'afany constructiu durant segles, materialitzat arreu de la vila i terme. I és que si parlem de forma quantitativa, dubto molt que haja altres pobles similars en el nostre àmbit on al llarg de la història s'hagen alçat més edificis o monuments de caire religiós. El terme d'Albocàsser està esquitxat d'ermites, de xicotets santuaris de diversa advocació que afonden les seues arrels en les tradicions locals més antigues i sense les quals el patrimoni d'aquesta vila perdria el seu punt més fort. I d'entre totes aquestes joies de l'arquitectura popular religiosa, vull posar el focus avui sobre l'ermita de Sant Miquel.

Aquesta, la més llunyana al nucli urbà, s'alça a la vora del camí de Catí, en les immediacions de la possessió nobiliària dels Brusques i ben a prop d'una cova on encara avui es poden apreciar escapades pel terra les restes dels aixovars funeraris que allí es depositaren en l'edat del bronze...

No és gratuïta la menció del cognom Brusca, el mateix que duia aquell cavaller que encapçalà el poblament d'Albocàsser al s.XIII i que dona nom als dos masos de la vora: el mas de Brusca i el mas de Brusqueta. De fet, la tradició popular, que sovint ha codificat en forma de mite algunes veritats antigues per a facilitar el seu record a través de les generacions, ens conta que l'origen d'aquesta ermita fou el desig de Miquela, filla del fundador Joan de Brusca, d'assistir a missa sense caler desplaçar-se des del seu mas fins l'església de la vila d'Albocàsser. Llegendes a banda, avui en dia és el destí d'una processó que es celebra el dia de l'aparició de Sant Miquel, on es reparteix la caritat en forma de primes(mena de coca de pasta de pa, fina i dura, amb matafaluga) almenys des del s.XVII i que té, com a elements arquitectònics, l'ermita pròpiament dita, un porxo lateral afegit probablement a principis del s.XX (es parla de com un accident meteorològic li costà la vida a un llaurador i de com es decidí evitar-ne un de futur amb la construcció d'aquest aixopluc) i una cisterna adossada a aquest conjunt durant la Segona República per part de l'ajuntament.

Pareix ser que la gènesi d'aquesta ermita es remunta a les darreres dècades del s.XV, encara que el fet en el que avui vull detenir-me amb aquest article és en certa reforma, de considerable magnitud, que es donà més d'un segle després, pels voltants de 1599.

L'únic llibre d'època foral que conserva l'ajuntament de la vila, el de Determinacions del Magnífic Consell d'Albocàsser, ens parla d'aquesta reforma. A grans trets se'ns diu que en l'any esmentat, el mestre d'obres que llavors estava treballant en la reforma de Sant Miquel es queixa de que s'ha quedat sense diners per continuar construint i per pagar-li el jornal al seu menobrer, un tal Esteve Bèrnia. El mestre era Llàtzer de La Renyaga, cèlebre constructor que obrà en diversos indrets del nostre entorn (Serra d'en Galceran, Sant Mateu) i del qual s'ha dit sempre que era d'origen francés. En la documentació que jo he pogut tocar al respecte, minsa i quasi anecdòtica, no he trobat cap indicació sobre la seua procedència immediata, però com que els investigadors també anem a muscles de gegants i aquells qui l'han fet francés disposen de més documentació que jo en aquests moments, accepto la seua nacionalitat francesa. Em costa més, però, acceptar sense més l'origen immediat francés de Esteve Bernia, com també s'ha suggerit. Encara així, em cal fer dues aportacions.

La primera gira en torn al cognom del mestre d'obres: no crec que siga extremadament agosarat atrevir-se a suggerir que aquest no és La Renyaga, com entenen que s'ha d'escriure els escrivans del país sinó Larrenyaga o millor Larranyaga. En la segona puntualització que faré hi parlo del perquè, però vull deixar clar que aquesta opció és més que provable. Malgrat que existeix el cognom Reñaga, gens vinculat per cert als llinatges de la nostra terra com tampoc ho és Larrañaga, no he aconseguit documentar la utilització de l'article La davant d'aquest cognom. Tampoc és aliena a la nostra història una mala interpretació d'un cognom o topònim amb el que la gent d'ací estava poc familiaritzat. Com a exemple, fins a cert punt no exempt de la seua gràcia, en Albocàsser mateix i en un document de l'època s'escriu Vilafranca dels Panaders en compte de Vilafranca del Penedès... I menys encara es pot acceptar la forma amb que sovint s'ha reproduït, a partir d'una mala interpretació del document original d'Albocàsser que he nomenat, i que el bateja com a La Renjosa. En açò darrer no mereix la pena deturar-se.

La segona aportació que humilment faig, a mode de hipòtesi, gira en torn al seu origen o millor dit, de la seua nacionalitat. Si partim de que el seu cognom genuí pogué ser Larrenyaga o Larrañaga, no m'importa amb quines grafies s'escriga, aquest seria indubtablement èuscar. El seu significat és el de placetes o eres, i avui en dia encara el podem trobar tan en la part espanyola com en la francesa del País Basc. Sobra dir que en s.XVII els bascos eren súbdits o bé del rei de Castella o bé del de França, pel que a grans trets no deixaven de ser espanyols o francesos i més encara per a la gent del Maestrat, amb poca costum de tractar amb navarresos o biscaïns i per als quals l'èuscar els parava ja molt lluny...

Un mestre d'obres basc, d'altra banda, no haguera pogut anar enlloc en el món laboral del nostre país sense parlar cap llengua romànica, així que amb tota seguretat el mestre Llàtzer parlaria occità (si és que certament provenia del País Basc francés) i probablement català, aragonés i/o castellà. Faig aquest matís perquè és molt possible que sovint hagem fet occitans a aquells que tenim documentats en la nostra terra com a francesos, quan en terres del rei de França coexistien diverses realitats culturals, lingüístiques i nacionals a banda dels de llengua d'oc i dels de llengua d'oïl. D'altra banda, des de la repoblació medieval fins època moderna fou habitual que picapedrers i obrers de les regions basques i de l'occident occità vingueren a treballar, i sovint poblar, la nostra terra. Ells ens portaren, amb quasi total seguretat, les esteles discoïdals que assenyalaven les nostres sepultures, i ells incorporaren entre nosaltres també alguns dels seus cognoms.

No vull amb açò eclipsar la visió que tenim ja feta dels occitans que vingueren fins a les nostres comarques a treballar i habitar, doncs vora Albocàsser mateix, en el hostal de la Segarra que hi ha en terme de Vilar de Canes, he documentat en la segona meitat del s.XVII la presència de la família francesa Clausen, qui llavors reformaven dit hostal i que serien occitans vers.

Ignoro, per tant, si La Renyaga fou en veritat Larranyaga, i si aquest Larranyaga nasqué ja en terra occitana o si la seua llengua materna fou el basc. Però si em permeteu, a mode de tancament un poc romàntic però possiblement amb certa base històrica i simbòlica, volia deixar-vos una darrera pinzellada.

Aquest mestre Llàtzer de La Renyaga que treballà en l'ermita de Sant Miquel d'Albocàsser s'encarregà d'allargar l'ermita, a petició del consell de la vila, pels peus. És a dir, que s'allargà per la part contrària al cap, a l'altar. L'ermita s'allargà vers l'entrada, pel qual tota la façana amb la porta i l'espadanya inclosa s'hagué de desmuntar per a, després d'executar el dit allargament, tornar-la a alçar. Donat que sembla ser que en aquella obra treballà poca gent (La Renyaga sols nomena un menobrer, Esteve Bèrnia) i que el mestre Llatzer declara en els documents ser pobre, dubto molt que construïren una nova façana, amb la magnífica porta de dovelles que encara podem veure i els carreus cantoners, ells sols i suposadament en poc de temps. Més bé, i com es solia fer en l'època, es desarmà i muntà de nou un tros més avant, just aquell convingut, i s'aprofità tota la pedra arreu com millor vingué. Per a mostra, en la mateixa façana de l'ermita podem veure en un petit finestró que hi dona al cor uns carreus amb solcs, fora del seu emplaçament original, que podrien bé ser on antigament fregava la corda o cadena de la campana en ser tocada en l'ermita original.

On vull anar, però, és a un detall que em fascina des que es poden veure bé la totalitat de pedres que conformen la porta. A baixa alçada, en un considerable carreu que configura la portalada, un gran gall inscrit en la pedra pareix saludar-nos a l'entrar en l'ermita. Un pollastre de factura poc acurada, esquemàtic, però suficient per a ser correctament interpretat, resta immòbil, gravat en la fina i espaiosa pantalla de roca. I jo em pregunto: quan i qui ho picà en la pedra? Certament mai ho podrem saber. Potser fora dibuixat quan es construí la porta per primera volta, o potser algú el gravara, per motius que se m'escapen, molt de temps després, potser en època recent, encara que la ermita estigué completament emblanquinada almenys durant el darrer segle. Però aportant una nova hipòtesi, per què no podia ser una mena de signatura d'aquell qui traslladà façana, i amb ella la porta, en aquelles acaballes del s.XVI?

La presència de galls en els temples cristians, en les esglésies, no és inhabitual, i prové de l'alta Edat Mitjana. El pollastre era un recordatori de la negació de Sant Pere i també el símbol de l'aplegada del dia, de la llum, del despertar. Però alhora que existia aquesta simbologia, eminentment religiosa, una altra utilització del gall anava prenent més i més força, sobretot a partir del renaixement. El gall era França, i els francesos eren galls. Ja els romans s'adonaren de la similitud del mot Gallia i gallus, i sobretot del gentilici llatí de la gent d'aquesta regió avui en dia coneguda com a França.

Potser estiga fora de lloc el meu apunt com a historiador, aquesta mena d'hipòtesi barreja de romanticisme i de recerca de respostes difícils d'esbrinar, però qui sap si Llatzer de La Renyaga, francés almenys en quant a súbdit del rei de França i habitador de la Gàl·lia, volgué posar la seua estampa, el seu segell o la seua signatura en aquella portalada que tant d'esforç li costà traslladar i tants treballs li donà, a jutjar per les mancances econòmiques i probablement també de mà d'obra, amb que bregà per tal de satisfer el sempre exigent consell d'Albocàsser.

Francesc Bellmunt Gil


L'amor a un poble

Benassal, a principis del segle passat, encara conservava intacte el vell encant, arcaïtzant i genuí, d'un poble desentés de les banalitats que hi anaven arrossegant els vents d'aquell nou temps.

Era la imatge viva d'un Maestrat que resistia, per mer amor propi, les envestides uniformitzadores dels nous temps i de les modes de la capital cridades a escolar-se per fines escletxes i aconseguir desllavassar la consciència tradicional. Manies i complexes importats que escamparien la llavor d'una vergonya sense arguments, tot desplaçant al femer de la història allò que fou orgull i bandera durant desenes de generacions.

El 1903, però, tot just començava a deixar-se veure la nova i absurda tendència d'emulació del que es feia a la ciutat, i el concepte de ridícul, estrafolari, o grotesc sols era aplicable a qui, per deshonor de la comunitat, deixava de banda allò tradicional i imitava les tendències burgeses de Barcelona, València o Castelló.

Les festes de carnestoltes, comunió mística del poble benassalenc amb les seues tradicions, gresol i bressol de totes les celebracions repartides arreu del cicle tradicional, anaven a ser especialment complides aquell any. A banda de l'acostumat en totes i cadascuna de les celebracions carnavalesques viscudes i per viure o el que és el mateix, a banda de les màscares, disfressats, deslligos, músiques, beguda, danses i recitacions, aquest any s'anava a fer, com a cosa excepcional i destacada, la comèdia del contraban. Aquesta representació teatral, malgrat que no inusual, tampoc era d'allò més corrent, i sols alguns anys, no tots ni molt menys, el diumenge de carnestoltes es convertia per l'art i ganes dels actors locals en el dia més esperat de les festes més celebrades.

Però, què feu diferent aquell any per merèixer el guardó de tan enaltida comèdia? Què hagué d'inusual, de feliçment destacable aquell tercer any del segle per regalar al poble d'aquesta marcada manera? Per a la majoria, malgrat que puga parèixer el contrari, res d'allò que podríem qualificar d'excepcional. Ni el final d'una guerra, ni la salvació miraculosa d'una epidèmia, ni tan sols la visita d'alguna autoritat de cert nivell. Senzillament la convergència creativa i la il·lusió especial d'un grapat de joves de la vila, llauradors, artesans i tractants de bestiar, que en acabar les tasques diàries que els donaven de menjar s'ajuntaven per tal d'assajar els diàlegs rimats i grandiloqüents amb que es teixia l'acte del contraban. I d'entre aquests joves, un de destacat que amb el remolí de la seua alegria i ganes de gaudir la vida posava en dansa a tots els demés: Ladislau Colom Roig, Teixidor de malnom. Adislao, com el cridava tothom, es sentia en el capoll de la seua vida, en el moment més plaent i dolç de la seua existència. Sabia que poc més li podia esperar en la vida que igualés la joia que l'inflamava per dins en aquells moments, i com no haguera tolerat d'altra manera s'erigí des del primer assaig com a capità dels lladres, d'una de les dues faccions que s'enfrontarien en la ficció teatral. I és que Adislao, marit novençà, era ja pare d'un preciós xiquet d'un any en començar els assajos, i per a més glòria de la seua persona Déu el volia guardonar de nou amb un segon fill, el qual creixia sense entrebancs en el ventre de la seua esposa Innocència. Amb vint i dos anys, anava a ser un dels protagonistes indiscutibles d'aquelles carnestoltes del 1903, doncs a banda del paper que interpretaria en el contraban era ni més ni menys que el dolçainer del poble, l'artífex de la música gairebé mística, indiscutiblement màgica, que conjuraria la festa i l'alegria desbocada en aquelles solemnitats bàquiques. Qui era capaç de dir des que quan tocava la seua família? A un avantpassat seu, no menys dolçainer que ell, l'havien matat els mercenaris liberals quan les guerres carlines en una vil batuda. I encara s'haguera pogut rastrejar més arrere, més del que la memòria permet, i endinsar-se en els arxius de pobles veïns per fer-se una idea del reconeixement històric dels dolçainers de la seua nissaga, coneguts arreu de la comarca. I just com per a aquell antic dolçainer, mort a bastonades, la tradició era per a Adislao quelcom més que un sentiment: una vertadera fidelitat política. Tradicionalista, de simpaties carlines i clericals de llarga herència familiar, però artífex de les festes de la pagania i apreciador dels plaers laics i disbauxats del poble. De cas està renyit, en la cultura popular, l'un amb l'altre?

Passaren els mesos, es traspassà el brancal d'un any nou, i els assajos i amaniments per a la gran festa no foren interromputs ni per la neu, ni pel fred atroç de les nits hivernals. L'esforç de tot un poble per fer-se mereixedors del millor no es podria glaçar.

I just aquell primer mes de l'any 1903, els nous mesos complits de l'embaràs de Innocència, muller de Adislao, anunciaren la imminència de la vinguda al mon d'un infant a aquella humil casa del carrer del Pilar, esperada amb il·lusió des que saberen la bona nova. Els dolors del part, imparable senyal del que estava per venir, anunciaren un naixement difícil.

La comare que l'ajudà a parir, allí sobre el llit de sa casa, hagué de traure finalment la criatura a estirons, doncs aquell ésser en tràngol d'eixir del ventre matern a penes posava de la seua part. El xiquet, doncs això fou el primer que es tingué clar al anar de peus, pareixia venir mort. Finalment se l'aconseguí extraure, i en deixar-lo a sobre els llençols se li aprecià, quasi de forma testimonial, un filet de vida. El xiquet estava pràcticament blau, com si tot ell fora una moradura. Son pare entrà en la cambra en oir cessar els ganyols de la seua dona.

Aquell xoc sols veure la criatura aconseguí llevar d'un cop tot l'entusiasme que havia estat gestant des del dia que li confirmaren l'embaràs. De sobte tot va deixar de tenir ja sentit, per a ell, i aquells assajos i amaniments per a les alegries de carnestoltes, vinculats íntimament amb la joia de ser novament pare, s'ensorraren i vingueren a aixafar el seu altiu cor.

Adislao segué suaument a una vora del llit tot prenent la mà de la seua dona, qui a penes podia ni tan sols mirar-lo exhausta i paradoxalment suada en aquell matí del fred gener. La dona que l'ajudà en tan difícil part replegava ja els draps tacats i es rentava les mans en una tina amb aigua calenta, al costat d'aquell nounat que pareixia no haver entrat de ple en el món dels vius.

La vella comare, amb la cara baixa i visiblement despagada, feu un gest al pare per tal que l'ajudara a carrejar tot allò fora de la cambra. Una vegada al passadís, se li dirigí en veu baixeta però sentenciosa:

  • Adislao, fes el compte que aquest xiquet no va a durar-vos molt... Ja n'he vist desenes de voltes, de casos com el vostre, i quasi sempre acaben amb el vetlatori d'un angelet. Procura manteir a Innocència ocupada amb el vostre fill primer, i si vol que aprofite per a ell la llet que ara té, perquè Déu vulga que m'enganyo però el que ha nascut avui no va a mamar massa.

  • Dona, face'm un darrer favor. Pel que més vulga no comente a ningú que el fill d'Adislao ha nascut per a morir albat. No vull que per res isca d'aquesta casa aquesta dissort fins passat diumenge de Carnestoltes. Penso que vosté ho entendrà, i la resta també...

I sense més explicació ni altra instrucció al respecte la vella comare abaixà els ulls, esperà un instant quieta com volent afegir alguna cosa precisa, i sense aplegar a badar boca es girà d'esquenes i se'n eixí de casa sense ni tan sols respondre. Ni falta que feia.

Al darrere deixava una casa amb el cor trencat, una il·lusió aixafada, i un futur impossible.

Adislao agarrà l'infant, el qual a penes aconseguia moure els dits, i li'l donà a la mare. No era necessari dir-li res, ho comprengué tot al moment i ni tan sols vessà una llàgrima. Era el seu fill i calia donar-li tot l'amor del món, durara el temps que durara. Amb un somriure que no compartia amb el seu marit s'incorporà lleument i li diposità un bes amb infinita tendresa en aquell cabet, contrafet pels estirons de la comare, i lívid com una roca.

Un mes llarg havia transcorregut ja des d'aquell part de mala estrella i el poble de Benassal ja no podia contenir l'èxtasi al tocar quasi ja amb les puntes dels dits el primer dia de Carnestoltes. Era dissabte, la vespra del gran dia en que formalment principiaria la disbauxa i regnaria la inversió social en tots els estrats de la vila fent gala d'un humor subversiu reservat i arraconat sols als tres dies de carnaval. Benassal, però, no podia parar quiet aquella vespra, i ja des d'antic es celebrava el dissabte des del migdia l'arribada de la festa grossa.

La gran dinada de la joventut, l'ou revolt amb abadejo i all, havia tingut lloc feia un parell d'hores, i un personatge clàssic i esperat per tothom, un vertader herald del monarca Carnestoltes, entrava pels carrers de la vila amb el seu seguici. Era el traginer, el arriero que diuen a l'Aragó, terra des de la qual fingia retornar amb les seues contalles i pantomimes duent amb ell una rècua de matxos carregats de teia. Teia que formava part de l'amaniment necessari per poder ballar a la llum del seu foc el ball de plaça les tres nits dels jorns que durava la festa. Però aquest actor, interpretat per un jove del poble amb la vergonya intacta, doncs no l'havia gastada mai, no venia sol. Ni molt menys. De fet, a banda de ser flanquejat per dos majoralets, quintos estalviats del servei militar que recitarien també unes lloes a Sant Agustí, patró dels fadrins, precedia l'entrada una dansa. I els ganyols de la dolçaina, el ritme encoratjador del tamborí i el repicar incessant de les castanyoles eren toc d'avís més que suficient per anunciar l'entrada física, palpable i audible, de la festa folla.

Vuit fadrins, d'aparença meditadament afeminada pel que feia a la seua disfressa, els dansants, marxaven pel carrer amb el seu ball executant diverses figures i filigranes coreogràfiques entre recitació i recitació del traginer i majoralets. I també entre salves i salves d'escopeta, doncs ni això faltava en aquella demostració d'alegria on res sobrava i on tothom s'hi podia afegir per fer més grossa la celebració.

I dominant la dolçaina, imprimint-li tot el seu esperit amb cada llengüetada, amb cada bes amorosívol al dur instrument dòcil sols per als seus llavis, marxava Adislao.

Afligit en extrem a dins del seu si però forçant una aparença en concordança amb la resta dels paisans, feia l'impossible per dissimular aquell mal que el turmentava des d'aquell matí de gener. El seu fill, a qui batejaren amb el nom de Felip el mateix matí que nasqué per la por de que partira sense ni tan sols haver segut beneït, es debatia encara entre una vida impossible de perllongar per llarg temps i una mort que havia de venir sense remei.

  • Adislao, enhorabona! Ara ja tens la parelleta, dolçainer i tabaler! Guillem a la gaita i Felip al tabalet. O al revés, segur que tots dos son tan tocadors com son pare. Ja tens la successió assegurada, i ells el sou també!

Un amic seu del poble, company en alguna que altra aventura pròpia de la fadrinalla, li felicitava entre brams i bafarades d'aiguardent el que no havia pogut dir-li fins llavors, mentre Adislao apretava els llavis sobre la llengüeta i feia allò que li permetia el seu esperit per tal d'interpretar el paper de la seua vida. Una tragèdia grega del mes alt nivell que haguera donat la vida per no haver-la de representar.

Les paraules d'aquell conegut no feren sinó retrotraure'l als mesos previs a la vinguda de Felip, quan amb l'esperit inflamat i amb aquell transcendental sentiment que el feia elevar-se per sobre la creació fantasiejava discorrent, si era que el nadó naixia mascle, qui dels dos fills tocaria la gaita i qui el tabalet. De totes formes, què importava? Ell mateix, com els seus germans, ho havien tocat tot, i tan vàlids eren els uns com els altres. Ni per la testa se li podia passar el pensar si tal vegada un dels dos no volia seguir aquesta tradició familiar o si mancava de capacitats musicals per tal de fer-ho. Com podia ser això possible? De cap manera! Si ho duien en la sang, a dins dels ossos! Que feliços i ingenus aquells mesos en que la màxima preocupació era que a un dels seus fills no li abellira ser dolçainer...

I que llunyans que pareixien ara, mentre la viva i acolorida dansa a la que ara li insuflava vida amb la seua música pareixia fer escarni del seu destí. Una llàgrima, un filet humit li regallà galta avall des dels ulls mig aclucats per l'esforç de bufar fins caure-li sobre la brusa. Ningú se'n adonà. Ni tan sols el seu tabaleter amb qui compartia una complicitat gairebé íntima. Que bon actor per a tan sentit paper!

La dansa, el traginer i els majoralets aplegaren finalment al Pati d'en Palanques, i la música parà per uns instants. El moment culminant d'aquella tornavila estava a punt d'aplegar i l'expectació no podia ser més intensa. Els vuit dansants s'havien repartit pels quatre cantons de la plaça, quasi entre mig de la gent. Després d'una breu pausa, la gaita tornà a bramar. Era el plor dissimulat del seu executor, qui amb el temps havia aprés a fer de la dolçaina l'instrument expressiu del la seua alegria més desbocada i també del seu dolor més agut. El tabalet redoblava i acompanyava el seu tocar, alié del tot al que contava la melodia en secret.

Amb ritme de marxa, les quatre parelles es desplaçaren cap al centre del Pati. Era el ball de les quatre cares. En el bell mig, el bastoner, aguardava impassible sostenint un llarg pal del qual penjaven vuit cintes de color, amples i garrides, amb les quals vestirien la vara els dansants durant el ball del cordó. Agarrades les llistes amb una mà i amb una castanyola en l'altra, la dolçaina emprengué de nou el sonar amb una melodia del tot similar però ara amb un ritme de tres temps, més fàcilment dansable. Amb cada tocada trenaven les vetes sobre el bastó, tot detenint-se en acabar el curt toc i recitant uns versets alegres i del tot laics. Cert era que aquesta dansa es feia també en algunes processons, però ara s'exaltava amb les recitacions la festa en si mateixa, la joia de viure, deixant les bondats dels sants i les peticions benintencionades per a Sant Cristòfol.

Aquest ball, apoteòsic i de melodia tan digna i evocadora que bé podria haver sigut himne de tot el Maestrat acabà finalment, ofegat entre mil palmades, xiulits i vítols. El tabaler felicità al dolçainer i aquest l'abraçà, agraït per tan bon i fidel acompanyament. Adislao a penes podia parlar, tenia ja la boca ben calenta i somorta, i optà per no ser pròdig en paraules. Mots que, d'altra banda, sols hagueren traït els seus més profunds sentiments.

Sense més, tocà cap a casa abans que ni tan sols escampara la gent.

Accelerant el pas amb la proximitat de la llar entrà i s'allargà fins la cuina, on el foc era l'única llum que feia ballar les ombres en aquella cambra. Innocència, la seua muller, seia a la vora amb Felip en braços, escalfant-se aquell capvespre després d'una curta i mai fàcil mamada.

Adislao s'agenollà davant d'ells i sense dir una paraula besà el front del nadó. La mare tenia la placidesa dibuixada al rostre, i l'orgull de saber que únicament el seu amor era el sustent d'aquella precària vida la feia sentir poderosa i estranyament afortunada per com Déu els beneïa amb aquell miracle. Incomprensible i dolorós miracle, doncs estava cridat des del seu naixement a anar prompte a engrossir la cort d'angelets celestials.

  • Adislao, perquè no et quedes a casa, esta nit? Has complit prou, ja per avui. Quasi ja no pots ocultar allò que t'entestes en amagar de la resta de la gent. Quan fa que no dorms, que no menges com cal? -Innocència, amb el posar propi d'una talla de la mare de Déu li parlava amb dolces paraules però deixant veure el seu propi cansament, la seua personal agonia d'haver de lluitar dia rere dia per mantenir en secret la debilitat de Felip.

  • Dona meua, ja quasi està. No vull deixar al poble sense allò que més anhela, sense un motiu per riure i oblidar un moment les misèries d'aquest temps que ens toca pacientment sofrir. Hem aconseguit aplegar fins ací, estimada. Aguantem fins demà al migdia, fins que acabe el contraban! El migdia marcarà el final de les dues comèdies. Innocència, t'ho demano amb el cor a la mà: siguem valents per un dia més!

  • Valents? Jo he segut sempre valenta. Valenta per treballar, valenta per parir, i valenta ara per a mantenir-me erta com un pi i alimentar este fill teu amb bocins del meu propi cor. Però no em demanes ser valenta sense tu en aquest tràngol final, perquè prop estic d'enfonsar-me. Perquè no podia anar a tocar avui la gaita el teu germà? Bé que haguera pogut...! No em tornes a deixar, home meu...!

Innocència trencà a plorar, i amb ella Adislao, fart d'haver de reprimir els seus sentiments i destil·lar els seus desencoratjadors pensaments a través de l ànima buida de la dolçaina. Allí, encara de genolls, es torcà les llàgrimes amb la màniga i alçà la faç cap a la muller.

  • Et penses que jo ho faig de grat? Et penses que estic a gust amb mi mateix, amb aquest paper que em lleva un any de vida per cada minut que passa? Però l'obra ha començat i no puc enretirar-me fins que es tanque el teló. Si esta vesprada no haguera tocat jo et penses que la gent no sospitaria? Ni els seus padrins han pogut estar el temps suficient amb este fillet nostre per adonar-se de la seua malura... Se'm cau l'ànima als peus i no em corre ni sang per les venes, però he de sostenir-me unes hores més!

L'home s'incorporà, i acaronant el cap de Innocència contra el seu pit, li diposità tendrament un bes sobre la coroneta. Allí, vora les flames de la llar, un perol fumejava de calent. Adislao agarrà un plat i una cullera de fusta, i servint-se un poc de menjar sopà breument sobre els seus genolls assegut en una cadireta de boga. Havia de tornar a parlar, mal que li dolguera a la seua dona, però les paraules no li volien eixir de la boca.

Deixant el plat amb mig acabar en terra mirà d'agarrar forces i amb els ulls clavats al foc, acaronant la beina de la dolçaina que duia dins la faixa, es dirigí a Innocència.

  • No et demano el perdó, doncs mai me'l vas a atorgar sincerament i per això mateix no vull forçar-te a la mentida, però vull que em disculpes almenys de paraula per haver de marxar de nou. Saps que esta nit hi ha albades i no els puc deixar a soles. Saps que el meu cor, la meua ànima, estarà amb vosaltres, però no puc deixar al poble en aquests moments. Si nosaltres no tenim ja motiu per a l'alegria, no el robem als benassalencs. Aquestes carnestoltes no...

  • Adislao, home meu, el meu perdó el tens doncs és parell al meu amor incondicional. Te'l vaig jurar, davant l'altar, i ho vaig fer amb el cor. Ves i no sofrisques. Felip dorm com l'angelet que és i sols necessita reposar. Saps? Avui ha mamat com ho feia el seu germà. I l'he vist més coloradet i tot! Segur que les alegries del carrer han travessat els murs de la casa i ja niuen en el seu pit. Batega com un tabalet!

Innocència comprenia el seu marit, i malgrat que li dolia com un ferro roent en mig de l'ànima l'havia de deixar partir. Dues mentides pietoses per a fer-li tornar a córrer la sang no eren pecat que haver de confessar, i més si era l'amor el que les havia fet pronunciar. Amb mig somriure en el rostre i amb la pena foragitada per moments es tirà la manta per sobre les espatlles, es recol·locà el mocador de farol sobre el front, i tirant un bes des de la porta eixí a complir amb el deure que, difícilment assumible, li imposava el seu honor.

Al carrer els fadrins ja l'esperaven, impacients, a la mateixa porta de sa casa. En eixir, el tabaleter que també s'havia aplegat allí li feu un redoble, amb sorna, mentre els xicots allí congregats reien a bacs alguna ocurrència remullada d'alcohol. Calia anar prest a demanar permís a l'alcalde i demés autoritats per poder rondar a les fadrines casadores aquella llarga nit i matinada, per poder cantar les albades.

La cançoneta era senzilla, de ritme arcaic i evocador d'una antigor fins i tot llunyana en aquells temps, i era cantada per la sola veu nua d'aquell a qui li fes goig després d'una curta introducció de dolçaina i tabal tant per ser-hi avís com per poder agarrar el to el cantador. Concedit el vist i plau de l'autoritat, desenes, qui sap si centenars de xiques joves, més o menys guapes, més o menys desitjades, serien guardonades amb les coples dels fadrins. Elles, immòbils darrere els canyissos, darrere els finestrons, esguardarien l'aplegada d'aquell jovent gallard, encoratjat per l'aiguardent, i que ver o fals els cantaria les seues virtuts. O defectes, que per a tots els gusts hi havia... I tots els anys havia baralles. Més i tot, no era rar l'any que havia de plànyer la mort d'un fadrí per Carnestoltes. Un got massa de vi, una confiança que sobrava, o una enveja aflorada feien sonar les carraques de les navalles, desembeinar les faques de fadrí o amollar la pedrada traïdora i miserable.

Però no es pensava, en allò, ara. Almenys no ho feia la majoria dels jovençans. Calia gaudir i no procurar altra cosa, calia desfogar els sentiments i desitjos amb el cant, doncs difícilment ho aconseguirien d'altra manera. Així calia fer les coses, davant de tothom qui vulgues presenciar l'acte i a les clares, i no amagant-se per eixes pallisses i a la fosca dels corrals. Així ho exigia la moralitat de l'època, almenys.

Quan ja començava a relluir el sol per l'horitzó, ni la gaita ni els cantadors podien ja quasi sonar. Morts de son, cansats, amb la veu esgarrada i amb l'ànim tombat per la maleïda beguda de la nit ja passada i per la frustració amatòria d'algun dels fadrins, ignorats per la seua idolatrada mussa, començaren a escampar cap a les seues llars.

Adislao entrà a casa sense fer quasi soroll, amerat d'aigualera i amb l'esgotament pintat al rostre.

Sense ni tan sols canviar-se la camisa ni els calçons de baix es tombà al llit amb la seua dona, la qual encara dormia abraonant el pobret Felip. En sentir-lo al seu costat, Innocència girà la cara cap a ell i li somrigué, obtenint la benedicció i perdó redemptor. No feia tant que ell mateix l'havia rondada amb albades, i el record de la poca vergonya amb que s'atreví a cantar-li a orelles de sos pares sempre li feia arrupir-se el cor.

La llum ja entrava per una finestra mal tancada i en la cambra era difícil conciliar la son. Adislao desistí finalment d'esforçar-se per dormir i s'alçà. Ignorava si havia pegar alguna cabotada o si havia vetllat les dues o tres hores des que havia tornat del carrer. La seua dona també estava ben desperta.

  • Adislao, ja saps on tens la guitarra...

  • Innocència, dona meua, aquest any no. Hi ha més gent, no cal que vaja... No, de veritat, poden apanyar-se sense mi. Per a ajudar a captar als quintos pel poble hi ha rondalla de sobres.

  • No ho faces per mi. Ni per Felip. Si has d'eixir ix a tocar. De totes maneres vas a eixir igualment d'ací un parell d'hores... És diumenge i tothom espera la comèdia.

  • Per res, Innocència, per res vos vaig a deixar fins el contraban. Ni que vinga Carles VII en persona a buscar-me! Ja vos he desemparat per massa temps, aquest dia passat. Ara me'n penedisc de tot plegat... Bé que li haguera pogut dir al meu germà que tocara ell la dolçaina. I què haguera passat si aquest any no haguera hagut comèdia el diumenge? No res! Un any més sense cremar-se l'arròs de la cassola per allargar-se massa la farsa! Tot avantatges!

  • Adislao, no et reconec per com parles. -digué Innocència incorporant-se del llit, sense despertar a Felip- Em vas a dir que deixaràs a tot el poble esperant la bequerada quan eres tu el capità dels lladres? Quan sols tu es sap el paper? Et deus al teu poble, ho saps des que el teu avi et va donar la seua dolçaina, des que de menudet et vas posar a fer recitacions en les festes. No els pots fallar, ara. Sé que si pogueres donar cada gota de la teua sang a canvi de la salut del teu fill ho faries, fins i tot sé que ho faries per mi... Rés pots canviar, i per contra el poble et necessita. Hi ha qui es pega cabotades a les parets per no tenir un rosegó de pa que dur-se a la boca, hi ha famílies a les que aquesta mala collita passada els ha llevat fins i tot les ganes de viure. No els negues quatre riotades, no els lleves l'aliment del seu humor, de la seua ànima, de la seua dignitat! No ho faces pels tenders, si no vols, ni pels senyors, ni pels amos. Fes-ho per al poble del qual tu mateix formes part. Poder riure a gust i veure com no sempre son els rics qui han de guanyar la partida, mal que sols siga en una comèdia, vivifica l'esperit del més miserable i li ressuscita les esperances. Els fas falta, Adislao. Del contrari, ni jo mateix et tornaré a veure com a l'home amb qui em vaig casar, com al digne pare dels meus fills...

Amb tres passes s'abocà sobre ella i amb els ulls a punt de llagrimejar, congestionats i vidriosos, li donà l'abraçada més càlida, mes sentida i més sincera des que ella l'acceptà com a marit.

Abraçada eterna sols interrompuda quan Felip, despertant, començà a ganyolar. No era un plor, no almenys com el dels demés xiquets. Era un gemec sord, sense esme, al qual ja estaven acostumats. Adislao el prengué en braços, per baix les aixelles, i posant-se'l a frec de nas es quedà mirant-lo amb curiositat llargs instants. Aquella icona de tendresa, aquella minúscula careta amb la llengua entre les dents, amb aquells ullets clars que ni tan sols aconseguien seguir la faç de son pare, era un crit a Déu, un fillet seu que demanava l'àncora de la seua salvació. Terrena o celestial.

Son pare el cobrí de besos, per tot arreu, i amb cura li'l donà a la seua mare per si podia aconseguir fer-lo mamar.

En tocar mig dia el rellotge del campanar Adislao eixí finalment de sa casa, disposat a interpretar el paper de sa vida. Amb unes patilles i bigot pintades amb estalzí, al més pur estil carlí, i un mocador roig al coll anava pujant cap al Pati d'en Palanques on l'esperarien la resta de comediants.

Allí ja l'esguardaven tots. De fet, sols la seua absència havia fet endarrerir uns minuts l'inici de l'acte.

Saludà breument a la resta d'actors i eixint-se per un temps de la seua carcassa humana tot abandonant la pròpia personalitat vingué a ser el temut, llest i aventurer cap de quadrilla. Bandoler, saltejador, lladre, guerriller? Qui ho sabia! Tal volta un compendi de tot plegat, arquetip fàcilment identificable per un public acostumat des de xicotet a les contalles escabroses nascudes al caliu de les darreres guerres civils.

Alienat d'ell mateix, qui fos Adislao la resta de l'any aconseguia sobre l'escenari els favors primer i després el cor de la templada filla d'un ric del poble, la qual robava a son pare poc abans de casar-la amb un babau panxacontent com tenien acordat des que nasqué. A la gropa del seu cavall se l'enduia a la seua cova, mentre el pare de la donzella, fet una fúria, cridava als soldats per tal que anaren a perseguir-los. Les armes de tots dos bàndols eren autèntiques, reals i funcionals, i les salves de pólvora sola amb que simulaven tirotejar-se resultaven del tot versemblants per a uns espectadors que es bolcaven amb cos i ànima en la història. Qui no havia somiat mai segrestar aquella enamorada seua a qui son pare no li deixava festejar amb ell? Qui no tenia en sa casa (o dins la faixa) un d'aquells ganivets d'altre temps i ja ennegrits que lluïen desvergonyits aquells contrabandistes? Qui no havia descarregat un tret d'escopeta en la muntanya i s'havia cregut per moments guerriller contra els francesos? L'empatia brollava des de la primera fanfarronada, des de la primera mirada seductora, i els xiulits, aplaudiments, i gurrumbeus impedien en els moments més àlgids acomplir amb els temps marcats en els assajos.

Finalment, com no podia ser d'altra manera, el capità dels lladres aconseguia casar-se amb la seua enamorada mentre els seus perseguidors assumien els fets ja consumats i admiraven el valor i aptituds del seu digne rival.

Adislao tornà a tocar de peus a terra quan els seus companys s'abraçaren a ell, fent una pinya, i saltant fora de si al ritme dels incomptables vítols d'aquell incondicional públic, emocionat fins al moll dels ossos.

La vertadera comèdia, la que a ell li importava en el més íntim del seu cor, havia conclós. Mudant del tot la faç, com colpejat per mil desgràcies juntes, es sentí finalment alliberat. Sols comprendre el seu desassossec, aquells que se l'estimaven i el coneixien bé es llençaren a mirar d'animar-lo i esbrinar, encuriosits, perquè després de tan celebrada representació es mostrava tan infinitament trist.

Res no calia ja ocultar, i dins de la desgràcia innegable Adislao es sentí per primer cop alleugerit.

L'amor que el lligava al seu poble, la sang que l'agermanava amb tots els benassalencs, s'havia cobrat el sacrifici major de la seua vida. Sacrifici oferit devotament i amb honor sobre l'altar de la felicitat comuna en detriment d'un egoisme, això si, plenament comprensible i justificat.

Felip no faltà dins aquell hibern, ni tan sols en tota la llarga primavera que es succeïra.

Un miracle, un regal diví mal d'entendre i de difícil apreciació, havia segut concedit a aquella família que amb tant de sofriment, amb tanta amargura estoicament reprimida, havia preferit posar en en un segon plànol el seu plany públic i ofrenar als seus veïns, amics i menys estimats, unes alegries que segurament mai serien agraïdes en la seua justa mesura.

El dia de Sant Roc, setze d'agost, Adislao eixí en la processó cap a l'ermita. Amb la dolçaina per davant, tocà amb religiosa reverència obrint la comitiva, amb la creu i els penons seguint-lo de ben prop a les seues esquenes.

Amb cada llegüetada, amb cada paraula que li feia dir a la dolçaina, pregava a Sant Roc la intercessió davant Déu per tal d'acabar d'una volta i sense cap patiment amb l'agonia del seu Felip. Unes febres el tenien quasi sense mostrar senyals de vida des de feia llargs dies, i a sa casa, ara ja conhortats per tots els seus amics, esperaven d'un moment a un altre la seua partida.

En tornar de la processó i arrimar-se al seu carrer un munt de fadrinalla esperava inquiet davant la seua porta. No cabia ja dubte que Déu l'havia escoltat.

Donant permís el pare de l'angelet que se'n pujava al cel, com no s'aclarí a negar, començaren a sonar les guitarres i els xics i xiques allí congregats com a corbs, com a voltors convocats per l'olor a carronya, començaren a ballar per celebrar que una animeta pura havia anat directa al creador.

    Darrera i sagnant mostra d'estima que regallà del cor d'Adislao i la seua muller i que ungí sagradament aquell poble amat tantes voltes difícil d'estimar.


    UN GAITERO DE CINCO SIGLOS

    Tal vez solo me conozcáis los compañeros de la dulzaina, pero para los que se lo pregunten me llamo Francesc Bellmunt Gil y soy, además de un apasionado investigador sobre todo aquello relacionado con el mundo de la dulzaina y la música tradicional, un historiador que se pasa los ratos ociosos revolviendo papeles por los archivos municipales del norte valenciano.

    Seguramente no le apasione a la mayoría mi hobby y posiblemente piensen que es un verdadero y tedioso aburrimiento, pero os aseguro que de vez en cuando se descubren cosas que te dan un vuelco en el corazón y te permiten experimentar un vértigo histórico indescriptible. Y mas aún si el hallazgo pertenece al campo temático al que destinas tus mejores energías.

    Justo hoy quiero compartir con vosotros, andorranos, una información que hallé no hace mucho sobre un paisano vuestro en el Archivo Municipal de Castelló de la Plana.

    Lejos, no? Pues no es este el dato sorprendente.

    En el libro de pagos del municipio de Castelló del año 1567 aparece el salario que la ciudad otorgó a un paisano vuestro. Que servicio prestó a la ciudad? Tocar la gaita. Veamos el documento original en catalán y la traducción que hago después:

    Ítem, doní e paguí a Jaume d'En Belsa de Andorra per haver sonat lo dia de la Verge Maria d'Agost y lo dia de Sent Roch ab una gayta eo odrer, tres sous [...]

    Ítem, dí y pagué a Jaume d'En Belsa de Andorra por haber sonado el día de la Virgen María de Agosto y el día de San Roque con una gaita o odre, tres sueldos [...]

    Vayamos por partes.

    En primer lugar pienso que es lógico descartar como poco probable que una persona de Andorra (la de los Pirineos) bajase a tocar a Castelló de la Plana para las fiestas en el siglo XVI. Por lo tanto es casi indudable que el gaitero en cuestión fuera de Andorra la vuestra, la de Aragón.

    En cuanto al nombre, aún nos da mas pistas acerca de su origen. Aunque aparece catalanizado en el documento original y tenemos que respetar las fuentes, es probable que si su nombre fuese aragonés fuera Chaime o Jaime de Bielsa. Con este apellido aún la filia hacia vuestro municipio es mas patente, pues los Bielsa abundan y son habituales en Andorra.

    Ahora bien, el dato sorprendente o novedoso es el instrumento que toca, el cual sin ningún lugar a dudas es la gaita de boto o algún tipo de cornamusa similar.

    Además del nombre "gaita", el cual para este momento y lugar es ya de por si definitorio, el añadido "odrer" nos acaba de despejar todas las posibles dudas. Claramente, se refiere a una cornamusa o gaita de saco.

    Para que veáis lo claramente definido que está el instrumento no hace falta mas que mirar otras pagas a juglares y músicos del mismo periodo histórico en el mismo archivo. Usualmente se gasta la palabra "joglar" para denominar al músico de las fiestas, o a veces incluso "dolçainer", dulzainero. Por lo tanto, ademas de clarificarnos la identidad del instrumento nos indica que debió de considerarse, al parecer, un hecho poco habitual que viniese un gaitero, de odre, a tocar en las fiestas.

    Por ultimo, solo falta comentar que obviamente, si este gaitero tocaba en Castelló la gaita de boto también lo haría en su tierra, con lo que a través de un buen estudio de fuentes en los archivos locales de Andorra y pueblos aledaños seria plausible constatar in situ el uso de la cornamusa en el sur aragonés al menos en la segunda mitad del siglo XVI.

    Visto lo visto ya sabéis, compañeros: tenéis plenamente justificado el uso de la gaita de boto en vuestra tierra con argumentos históricos.

    Solo investigaciones futuras podran aclararnos en que momento decaió su uso. Hasta entonces, imaginad la llegada del barroco a Andorra al son de la gaita de Jaime Bielsa...